Completament d'acord amb Aznar
Filòsof"En España ha habido un golpe de estado que está sin desarticular", va dir fa pocs dies l'expresident del govern espanyol José María Aznar. Completament d'acord amb la diagnosi: els resultats del cop d'estat del 18 de juliol del 1936 contra la República Espanyola no s'han arribat a desarticular mai. La prova del nou és ben senzilla: Franco va nomenar successor "a título de rey", es va reinstaurar la monarquia abolida per la legalitat republicana i va quedar fixada a la Constitució del 78 com si el cop d'estat del 36 no hi tingués res a veure.
El 23 de febrer del 1981 hi va haver un altre cop d'estat, que és el que va obligar a neutralitzar 'de facto' les potencialitats descentralitzadores de la Constitució del 78. ¿Es va desarticular, aquell cop d'estat protagonitzat majoritàriament per guàrdies civils? Comprovem-ho. El capità Juan Pérez de la Lastra (tres anys de condemna) es va retirar com a coronel. El capità José Ignacio Cid Fortea (dos anys de condemna) va ascendir a comandant. El tinent Jesús Alonso Hernáiz (un any de condemna) va ascendir a tinent coronel. El capità Enrique Bobis González (tres anys de condemna) es va retirar com a coronel. El tinent Pedro Izquierdo Sánchez (un any de condemna) avui és tinent coronel. El tinent César Álvarez Fernández (un any de condemna) avui és coronel de la Guàrdia Civil. El tinent Manuel Boza Carrasco (un any de condemna) es va retirar com a capità. El tinent Vicente Ramos Rueda (dos anys de condemna) es va retirar com a comandant. El tinent José Núñez Ruano (un any de condemna) es va retirar com a capità. El capità Vicente Carricondo (un any de condemna) va ascendir a comandant...
Veient tot això, jo diria que els responsables directes del cop d'estat del 23-F no van ser exactament "desarticulats", ans al contrari. Al tinent coronel de la Guàrdia Civil José Antonio Tejero Molina fins i tot se li va permetre, l'any 1982, fundar i presidir un partit d'extrema dreta anomenat Solidaridad Española, que va arribar a obtenir 28.000 vots. Imaginin-se si el cop d'estat del 1981, que pretenia recuperar l'esperit del del 1936, estava desarticulat. I tant: desarticuladíssim! Aznar, doncs, té tota la raó del món. Quan va morir el sogre del seu correligionari Ruiz-Gallardón, el falangista José Utrera Molina, es van exhibir símbols preconstitucionals i es van cantar les cançons dels facciosos del 36. Això va passar fa només un any. El cop d'estat, certament, no estava pas desarticulat.
Des de fa anys hi ha un patètic revisionisme de la Transició que vol transformar aquell forçat atac d’amnèsia col·lectiva en un paradís terrenal d’enteses polítiques voluntàries, consensos aclaparadors i fins i tot unanimitats radiants. Aquesta agradable cançoneta ja no se la creu ningú, però es repeteix incansablement. La Constitució espanyola va ser redactada i aprovada en un context explosiu. Sobre ella hi van gravitar els atemptats gairebé diaris d’ETA, els Grapo, així com un confús estol de grups d’ultradreta i d’ultraesquerra, així com un involucionisme militar que va desembocar l’any 1981 en un cop d’estat.
L’esperit d’aquell text representava una sortida a una dictadura que, si em permeten la desagradable metàfora, havia fet metàstasi. La Constitució, sí, permetia desfer les estructures del franquisme, però només era una resposta al passat, no una veritable proposta de futur. Una proposta d’aquesta mena només es pot fer en un clima de normalitat, quan certes coses ja han estat superades. I aquell no era el cas, evidentment. El temps ha acabat mostrant les estranyes paradoxes derivades d’aquells anys tristos i turbulents, que una determinada generació s’ha encarregat de mitificar fins a límits ruboritzadors.
Els antics detractors de la Constitució, com ara José María Aznar ("Tal y como está redactada la Constitución, los españoles no sabemos si [...] va a deslizarse por peligrosas pendientes estatificadoras y socializantes”. “La abstención”, 'La Nueva Rioja', 23-2-1979), ara la tracten com un intocable decàleg sagrat. I la gent normal i corrent? Disculpin la franquesa però, amb l'excepció de Catalunya i el País Basc, on els resultats electorals mai no han tingut res a veure amb els d'Espanya, els qui a Madrid li reien les gràcies a Franco es van passar en massa primer a la UCD, després als socialistes, i al cap de 14 anys s’ho van repensar i van donar suport al PP. Observin els orígens familiars de la majoria dels seus dirigents. Certament, aquí no s'ha arribat a desarticular mai cap cop d'estat, ni res de res, des de l'època dels visigots.
