08/09/2020

Confrontació

3 min
GETTY

Quan es produeix una confrontació esportiva –un partit de futbol, posem per cas– hi ha pocs dubtes sobre qui és el contrincant, quines són les regles del joc i, molt especialment, com es guanya o com es perd. En el cas de l'exemple, els adversaris són els jugadors, i ningú més. Si algú provés de fer-li un gol a l'entrenador o al massatgista, òbviament no comptaria (tot i que seria sens dubte una escena divertida). En acabar el partit, a més, se sap amb exactitud si s'ha guanyat, perdut o empatat. Sobre altres confrontacions amb característiques similars podríem dir el mateix. En el cas d'una confrontació parlamentària, per exemple, resulta difícil determinar qui ha guanyat i qui ha perdut en termes dialèctics, però és molt fàcil saber qui ha tret més o menys vots un cop fet el debat. Etcètera.

En el cas d'una confrontació amb un estat legalment constituït, però, la cosa es complica una mica. Aquí suposarem només una confrontació de caràcter pacífic, sense armes ni violència de cap tipus. A diferència d'un equip de futbol, que està format per onze jugadors, un estat consta idealment de tres poders separats: l'executiu, el legislatiu i el judicial. La confrontació no militar amb un estat implica, doncs, un triple front. Cal enfrontar-se, en conseqüència, al govern, a la cambra legislativa que redacta les lleis d'una determinada manera i no d'una altra i, finalment, als que tenen la funció d'interpretar i aplicar les esmentades normes. Enfrontar-se als mitjans de comunicació afins a l'estat, per exemple, no és enfrontar-se amb l'estat. És com si comptéssim com a gol una pilota que ha anat al cap d'un espectador: per molt mal que li hagi fet, allò no és un gol. Si subratllo aquest fet és perquè, davant d'un públic incaut, resulta molt fàcil que es colin entremaliadures absolutament intranscendents com si fossin jugades magistrals que canviaran el curs de la història. Oi que m'explico?

En tot cas, la qüestió important, la que ho acaba decidint tot, és una altra. Si es produeix una confrontació entre iguals (dos equips de futbol d'un nivell esportiu similar, posem per cas) les regles del joc estan força clares: el sol fet de participar en la confrontació implica assumir-les amb totes les seves conseqüències. Totes vol dir això: totes. I si opto per una confrontació manifestament desigual, també. Ara bé, decidir-se per la confrontació pacífica amb un estat percebut com a legítim per tota la comunitat internacional ja són figues d’un altre paner. Per part d'aquest estat, la confrontació no implica cap renúncia als mecanismes legals dels quals disposa. Un d'ells és l'ús proporcional de la força en les circumstàncies previstes per la llei. L'esmentada proporcionalitat sempre és interpretable i discutible; les circumstàncies previstes per la llei, també. Per desgràcia, això els catalans ho vam tastar fa tot just tres anys. Malgrat la manifesta desproporció entre la naturalesa d’uns determinats fets (organitzar i dur a terme una votació) i la resposta policial posterior (un apallissament massiu), cap país de la Unió Europea, ni del món sencer, cap ni un, va trencar relacions diplomàtiques amb Espanya ni altres mesures semblants. Declaracions als mitjans, les que vulguin. Paraules reprovatòries, moltes. Però això no és un gol, ni tan sols un córner. És només un digne acte simbòlic de conseqüències efímeres, tal com ho podem comprovar avui observant la indiferència internacional cap als presos polítics catalans.

A banda de possible, la confrontació pacífica amb l’Estat és legítima. Però, si més no en les circumstàncies actuals, només serveix per mantenir viva una ficció que distorsiona de manera imparable el funcionament democràtic de les institucions catalanes, tal com vam veure la setmana passada. La normalització d'aquesta ficció n’està generant altres cada cop més extravagants. Llegint els comentaris a certs articles, tant en aquest com en altres diaris, on alguns lectors fan una distinció entre "col·laboracionistes" i acòlits fidels, hom podria pensar que això és la França ocupada dels anys quaranta i que hi ha una resistència ferotge enfrontada a uns traïdors que donen suport als ocupants. Jo aquí de resistència no en veig cap ni una. Vehemència a les xarxes, moltíssima; però resistència real, cap. Malament rai: la història l'escriuen els valents, no els insomnes. Potser la confrontació intel·ligent consisteix a fer veure que tocar timbres als portals quan la gent fa la migdiada i després sortir corrents és el mateix que alliberar París.

stats