La croada dels nens

Una societat de persones adultes, informades i responsables hauria de decidir en funció d'aquesta triple condició

FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

Fa tot just 807 anys, el 1212, un nen francès va afirmar haver tingut unes visions relacionades amb la salvació de l'Europa cristiana. Eren els temps de la Quarta Croada. Fins aquí, tot ben normal. Aquest mateix nen, però, aconsegueix fer arribar al rei de França i a altres persones influents diverses cartes en què els commina a actuar d'acord amb la revelació que ha tingut. Els poderosos no li fan cas, però altres nens sí, i no són precisament pocs. En aquella Europa paupèrrima, amb una esperança de vida ridícula i milers d'orfes que vaguen de ciutat en ciutat, el que explicarem a continuació constitueix una raresa, però no resulta de cap manera inversemblant. En un assaig del 1957 que els recomano, 'The pursuit of the millennium' (hi ha una versió espanyola a Alianza: 'En pos del milenio'), l'historiador Norman Cohn fa un retrat extraordinàriament viu d'aquell ambient estrany.

Estrany del tot: al final, els nens que s'han anat aplegant entorn del visionari decideixen fer la croada pel seu compte i arriben a sumar entre 20.000 i 30.000, segons les fonts. Avancen caòticament per França fins a arribar a Niça, amb la intenció d'embarcar cap a Terra Santa. La majoria dels que ho aconsegueixen, però, són venuts com a esclaus al nord d'Àfrica. Existeixen més de cinquanta fonts de l'època, o una mica posteriors, que es fan ressò d'aquest episodi quasi increïble (entre ells, el filòsof Roger Bacon). Tot i així, en la història que ens ha arribat s'hi barregen altres fets que, tot i ser reals, estaven desconnectats del que acabem d'explicar, com el cas d'un nen alemany que, igualment convençut d'estar en possessió d'una veritat que salvarà la humanitat, reuneix un altre petit exèrcit d'infants i adolescents. Probablement, aquest és el fet que va inspirar el conte del flautista de Hamelin dels Germans Grimm. Els novel·listes de finals del segle XIX o començaments del XX aniran afegint altres elements espuris a l'assumpte. El cas més conegut és el d'una novel·la del 1895 de Marcel Schwob -'La croada dels nens'- que és la que, de fet, va popularitzar aquesta estranya història. Tot i que plena de mistificacions, llacunes i contradiccions, respon a fets documentats.

La racionalitat política hauria de prevaldre sempre sobre les emocions efímeres i, sobretot, erràtiques

D'origen religiós, el mil·lenarisme no és res més que una visió apocalíptica de la realitat que va acabar transcendint el seu context medieval –el terror a la frontera cronològica de l'any 1000– i es transformà en una mentalitat definida. Hi ha, en efecte, una mirada mil·lenarista i apocalíptica basada en la imminència de la fi del món i, alhora, en la creença que hi ha una possibilitat de redreçar la fatalitat per mitjà d'una actitud d'ascesi personal i sacrifici col·lectiu. El cas de l'adolescent sueca Greta Thunberg, iniciadora d'un moviment per salvar el planeta, s'ajusta d'una forma sorprenentment exacta a l'esquema mental que acabem de comentar. El primer que fa és, justament, adreçar-se als poderosos del seu temps, a l'equivalent del segle XXI d'una cort imperial: el Fòrum de Davos. Posteriorment, aglutina una "croada de nens" amb els recursos tecnològics de l'any 2019, és a dir, els que proporcionen les xarxes socials. A més a més, els mitjans la retraten, en general, més com com una mística a l'estil de Joana d'Arc que no pas com una activista. El resultat final és típicament postmodern: la santedat laica.

La iniciativa d'aquesta noia em sembla tan legítima com la de qualsevol altra persona que creu estar lluitant pel bé comú. En aquest sentit, no crec que hi hagi res a objectar, ans al contrari. Si ens fem ressò, però, dels símptomes socials anòmals que ha fet aflorar aquest episodi, l'assumpte mereix llavors un comentari força diferent. En principi, una societat formada per persones adultes, informades i responsables hauria de decidir coses en funció d'uns paràmetres propis d'aquesta triple condició. Això vol dir que, tant en la presa de decisions col·lectives com individuals, la racionalitat política hauria de prevaldre sempre sobre les emocions efímeres i, sobretot, erràtiques. ¿Qui se'n recorda, avui, del pobre lleó Cecil? Segur que ara n'han de buscar la referència al Google. Doncs bé, fa quatre dies, el cas d'aquest animal abatut per un caçador nord-americà va acaparar els comentaris a totes les xarxes socials que es fan i es desfan. Semblava que s'anava a iniciar una gran revolució mundial contra la caça. Avui, simplement, aquella història ja no emociona; la vehemència es va escolar per l'aigüera de l''I like'. Les peripècies de la postmodernitat tardana, la seva inanitat àtona i alhora frenètica, no deixaran de sorprendre'm mai.