12/11/2019

Cs i Vox: teoria de la doble cocció

3 min

No cal disposar d'una vista d'àliga per constatar que els nous votants de Vox provenen bàsicament de Ciutadans i, en una proporció molt més baixa, del PSOE. En cas contrari, els números no quadren (tret que no fem ús de l'habitual estafa estadística que consisteix a suposar, amb aquella alegria, què haurien votat els qui es van abstenir). A Catalunya, Vox treu bons resultats on hi ha agrupats militars o guàrdies civils (Sant Climent Sescebes, Sant Andreu de la Barca) i en altres llocs com Cambrils, Salou o la Vall d'Aran. ¿Com pot ser que aquests antics simpatitzants de Ciutadans, que teòricament era un partit "no nacionalista" (disculpin: em venen ganes de riure), cosmopolita i, sobretot, "constitucionalista", votin ara un partit criptofranquista, xenòfob, ultranacionalista i contrari a punts bàsics de la Constitució com és el cas de Vox? Què ha passat, aquí? Deixin-me fer us d'una metàfora culinària, ara que està tan de moda això de la doble cocció dels aliments.

L'actual votant de Vox a Catalunya –en altres llocs d'Espanya el franquisme constitueix un fenomen ambiental– és el resultat d'un procés basat en dos moviments. En primer lloc, la revolta de certs personatges afins al PSC i contraris a la normalització lingüística, que el juny del 2005 impulsen el manifest que acabarà desembocant en la creació de Cs. En segon lloc, la transformació del projecte inicial d'aquest partit en un simple culte a la personalitat de Rivera, cada cop més dretà per poder competir amb el PP. La descomposició de Cs i l'augment espectacular dels votants de Vox són, doncs, dos fenòmens més coherents del que sembla. Però encara hi ha un altre factor que cal tenir en compte. Cs no ha estat mai un partit propositiu. Sempre ha anat "a la contra fàcil", per dir-ho d'alguna manera. Competint amb el PP i Vox això ja no era possible.

El ressentiment ha estat el motor que el nacionalisme espanyol present a Catalunya ha anat alimentant per crear una veritable força de xoc. Aquest petit exèrcit va fer les seves primeres maniobres als anys vuitanta, quan un poeta de campanar quedava tercer en un certamen de capital de partit judicial i se sentia vexat; o quan un titellaire creia que no el contractaven a les fires del ram perquè li tenien mania; o quan un cantautor o un director de cinema pensaven que tot el pressupost del departament de Cultura de la Generalitat anava destinat a fer-li malbé la vida justament a ell, que era el centre del món. Aquesta gent va ser cooptada de forma sistemàtica i coordinada, i alguns, si feien bondat i criticaven Pujol cada setmana, gaudien d'una plàcida vida de canonge plumífer. A partir del 2003, però, es van adonar que, tot i manar els seus, no es reconeixia la seva genialitat excelsa, ni els dedicaven carrers. D'aquell ambient malsà d'egos inflamats i proclames incoherents amb bafarada de gintònic neix el Manifest del Taxidermista el juny del 2005, que acabarà donant lloc a Ciutadans.

Els veritables responsables de la legitimitat democràtica de Vox són els qui, en una primera cocció, van normalitzar el discurs de Cs fent-lo passar per una mena de socialdemocràcia patriòtica. I després, en una segona cocció, per un liberalisme tolerant i europeu que, en realitat, era un espès puré de caspa franquista i d'interessos empresarials dels qui havien pagat la festa trinco-trinco: un fabricant de rellotges i un exhibidor de cinema i espectacles taurins. A tot això calia donar-hi cara i ulls, per descomptat. De la tergiversació se'n va encarregar primer El País i posteriorment El Mundo, així com els infradigitals que finançava Esperanza Aguirre. Per resumir-ho en un cas especialment trist, calia transformar un histrió passat de moda com Boadella en una mena de dramaturg de prestigi internacional perseguit per les seves idees. Tot això portava de retruc a Vox, en la mesura que aquesta formació ultradretana proposava exactament el mateix que Cs, però ho expressava amb claredat, sense complexos.

Ara els cuiners habituals ja estan preparant la tercera versió del plat: relativització del caràcter ultradretà de Vox amb esferificació de revisionisme franquista i gratinat de la-culpa-és-dels-catalans. Acabo amb una frase de l'article que ahir va publicar Joan B. Culla: "El resultat de Cs permet confirmar que la idea d'un espanyolisme progressista és un oxímoron".

stats