23/06/2020

Deixar caure la monarquia

3 min
Felip VI el 12 d'octubre del 2018

Comencem per un fet que sovint es malinterpreta, o fins i tot s'oblida: la monarquia espanyola cau l'abril del 1931 perquè es troba en una situació políticament molt incòmoda, però en cap cas institucionalment insostenible. No hi va haver cap referèndum, sinó unes simples eleccions municipals a les quals es va atorgar un caràcter plebiscitari. La monarquia cau perquè se la deixa caure, no per una altra raó. Per entendre'ns: el 14 d'abril no hi ha soroll de sabres, sinó més aviat un entusiasme força transversal. Els veritables actes sediciosos dels militars, no els merament testimonials, encara trigaran. El mateix Franco no té cap problema amb la bandera tricolor fins gairebé el cop d'estat del 18 de juliol del 1936. Tot això cal evocar-ho de tant en tant per entendre com funcionen realment aquestes coses. En la majoria de casos, es tracta d'esperar el moment adequat i després actuar amb determinació, tenint presents les conseqüències i sense apel·lar a la covardia tacticista del sí-però-no.

Dit això -i penso que és important per contextualitzar la situació-, cal plantejar-nos si les notícies sobre el rei emèrit que van sorgint podrien situar Felip VI en una situació tan incòmoda com la que va viure el seu besavi Alfons XIII fa noranta anys. Considero que aquesta incomoditat, de fet, ja existeix i, més enllà de la Casa del Rei, afecta també el govern de Pedro Sánchez, que no és només del PSOE. Ara bé, tal com passava aquella primavera del 1931, una cosa és una situació políticament incòmoda i una altra de ben diferent un context institucionalment insostenible. De moment, els quatre poders independents a Espanya (l'executiu, el legislatiu, el judicial i la Guàrdia Civil) no semblen tenir cap intenció de transformar una situació desagradable en una altra cosa. Ni tan sols Podem, que té una gran capacitat per mirar cap a un altre lloc sense que es noti gaire. Tot plegat vol dir, simplement, que la monarquia passarà vergonya -o fins i tot molta vergonya si afloren altres coses enregistrades fa anys per l'excomissari Villarejo i companyia- però continuarà on era. Tret que...

Sí, hi ha una escletxa possible: que l'extrema dreta del PP i l'extremíssima dreta de Vox basin la seva identitat ideològica en la defensa de la monarquia i, per pura inèrcia, inexorablement, el PSOE i Podem responguin de manera simètrica amb postulats republicans programàtics, no només retòrics. Estic convençut que Pedro Sánchez ja s'ha adonat d'aquesta possibilitat, que és del tot real, i per això fa mans i mànigues per fer una diguem-ne defensa no entusiasmada de la monarquia. Però davant seu hi ha dos dels personatges més irrisoris que ha donat la política espanyola: Pablo Casado i Cayetana Álvarez de Toledo. Malgrat la vehemència enflée de tots dos, el tàndem fa riure. Segons com vagin les coses, podrien arribar a configurar amb els de Vox una mena de front monàrquic tronat que, fins i tot a curt termini, permetria plantejar plebiscitàriament unes eleccions. En un escenari d'aquestes característiques, ni el PSOE ni Podem, ni ningú, podria jugar a fer veure que no passa res. I ja se sap que, en política, les polaritzacions les carrega el diable. La situació és ben fàcil d'imaginar i pot resumir-se en una pregunta que fins ara no es fa a Espanya: "Escolta, les properes municipals, ¿votaràs els monàrquics o els republicans?". Així de senzill. Que aquesta pregunta s'arribi a fer o no algun dia dependrà, en bona part, d'aquella desagradable barreja d'estultícia i agror amb què Casado i Álvarez de Toledo acostumen a amanir la seva fraseologia de tertúlia de Jiménez Losantos al Congrés.

No hem d'oblidar, en tot cas, que fins ara només ens hem referit a l'executiu i al legislatiu, sense prendre en consideració els altres dos poders independents, el judicial i la Guàrdia Civil. En aquest cas, la cosa és diferent, esclar. Tret que... Doncs sí, al meu entendre aquí també hi ha un tret que i no és una possibilitat remota. Quan les sentències judicials argumentades a partir d'informes falsos afecten el govern o persones que tallen el bacallà de debò, tot plegat canvia de manera radical. Ja hem vist com ha anat el cas Pérez de los Cobos: l'han fotut al carrer sense vacil·lacions. Era un avís per a certs professionals de l'extracció industrial de triennis de nivell 30, la immensa majoria "amigos y residentes en Madrid", com deien a l'Un, dos, tres (l'altre dia se'n feia ressò l'ARA en un document d'aquells que et fan pensar). Deixar caure la monarquia? Tot dependrà, paradoxalment, de si els seus defensors aferrissats es comporten d'una manera estúpida o bé molt estúpida. Ja ho veurem.

stats