Denúncies o intimidacions?

Quan el dia 16 d’abril l’advocat ultradretà Miguel Bernad, cap visible del suposat “sindicat” Manos Limpias, va ser detingut acusat d’extorsió i pertinença a organització criminal, alguns jutges i fiscals molt concrets no es van donar per al·ludits. D'altres, en canvi, van fer la seva feina neutralitzant l’acció d’allò que la policia va qualificar de “trama mafiosa”. La mateixa falsa sorpresa es va produir en relació a l’organització anomenada Ausbanc, comandada per Luis Pineda. Es va veure amb claredat que aquella bulímia processal no obeïa ben bé a un afany de fer justícia, sinó a altres coses força més lletges. A Bernad li demanen 24 anys de presó; a Pineda, 119. Aquestes trames, en tot cas, representaven només la punteta d’un iceberg de proporcions monstruoses, basat en fer saltets entre la difusa línia que separa una demanda judicial justificada d’una simple amenaça encoberta, d’una intimidació. M’agradaria subratllar que una denúncia manifestament improcedent no s’admet a tràmit tota soleta, de la mateixa manera que una altra que estigui indiciàriament justificada tampoc no es desestima per obra de l’atzar. Aquestes coses es resolen en un jutjat, no en una tómbola. És important insistir-hi, en aquest fet. En un assumpte així hi sol haver més actors dels que figuren en el repartiment de la farsa. Ara mateix tinc al cap mitja dotzena d’exemples, amb els seus corresponents noms propis; però com que jo no soc un bon noi del PP, Cs o Vox, m’autocensuraré.

Si una persona és agredida o difamada té dret a presentar una denúncia davant la justícia. També té dret a fer-ho una associació, una institució pública o privada, un particular, etc. Certament, jo puc interposar una denúncia partint d’un error (per exemple, per una confusió d’identitats o circumstàncies anàlogues) sense que hi hagi cap actitud malintencionada. Fins aquí, la pura normalitat. Ara, ¿i si resulta que no només cometo una errada a l’hora d’interposar una denúncia, sinó que, ben al contrari, l’encadeno amb dotzenes de denúncies de la mateixa índole? Crec que llavors ja no podem parlar amb tanta seguretat d’actuacions de bona fe. Si, per exemple, fa un any algú va interposar una demanda, i després una altra, i encara una altra més, adreçades només contra un perfil ideològic molt determinat, i relacionades sempre amb el mateix delicte d’odi, i cap, cap ni una, acaba prosperant, ¿no passarà res? ¿De debò algú creu seriosament que el que es pretén en realitat no és atemorir un determinat tipus de persones amb amenaces encobertes?

Hom pot objectar, certament, que cadascú és lliure de fer ús del sistema judicial de la manera que ho cregui més convenient, i tindrà raó. El problema és que aquest ús concretíssim que estem comentant –que, en realitat, desemboca en simples intimidacions encobertes–, a més de resultar lesiu per a moltes persones, col·lapsa el sistema. Crec, en aquest sentit, que en una pràctica com la descrita hi conflueixen el frau de llei i una forma molt greu d’obstrucció a la justícia. Aquestes coses només poden ser provades a posteriori, òbviament: la naturalesa de les intencions no pot ser prejutjada. Sigui com sigui, jo no descartaria que molts dels qui avui han adquirit la compulsió de veure delictes d’odi a tot arreu acabin embeinant-se les denúncies i fent alguna cosa més que pagar les costes de les dotzenes de processos que van iniciar malintencionadament. Ara no ho podem saber, però quan determinades sentències desemboquin sistemàticament en absolucions, percebrem amb claredat quina va ser la motivació real de la denúncia.

Fa un temps vaig llegir a l’ARA la increïble història de Virgínia Amposta, mestra d’escola de 36 anys afusellada ignominiosament al Camp de la Bota el 8 d’agost del 1939. Quan van entrar els nacionals a Viladecans el 1939, la van acusar de sindicalista i no sé quantes coses més. En la documentació del procés se subratllava que “fue luego maestra de párvulos, lo que aprovechó para hacer, entre ellos, propaganda disolvente”. Visualitzo una columna de perillosos milicians adoctrinats formada per nens de quatre o cinc anys armats amb pistoletes d’aigua... Si no fos tan tràgica, la història faria riure. ¿Va servir d’alguna cosa, aquella acusació esperpèntica? ¿Se’n podia treure rèdit, del despropòsit? I tant! No em costa gaire imaginar l’actitud prudentíssima dels mestres de pàrvuls d’aquella població. Perquè el que fa por no és la justícia, sinó l’arbitrarietat a l’hora d’aplicar-la.