20/09/2016

El Dia Sense Bicicletes

3 min
El Dia Sense Bicicletes

Voldria començar fent un aclariment important: no tinc cotxe, ni moto, ni res per l’estil. No n’he tingut mai. Vaig a peu a tot arreu, o en transport públic. Això no em fa ni millor ni pitjor que altres persones, però. Tampoc tinc bicicleta, però si visqués en un altre lloc que no fos el centre de Barcelona de ben segur me’n compraria una. Vull dir, en definitiva, que no tinc res en contra dels automòbils, les bicicletes, els submarins, els trens cremallera o qualsevol altre mitjà de transport. Aquesta setmana se celebra a Barcelona el Dia Sense Cotxes. Em sembla bé conscienciar la gent dels problemes que genera l’ús massiu i sovint irracional d’aquest sistema de transport, tot i que dubto molt que un happening així serveixi per a alguna cosa més que per causar molèsties inútils. En tot cas, crec que convindria aclarir uns quants conceptes borrosos que ja s’utilitzen amb normalitat, fins i tot a nivell institucional.

El primer fa referència a l’estranya contraposició entre ciutadans i automòbils que, tàcitament, s’ha fet servir per justificar el projecte anomenat superilles. M’agradaria reiterar que això no és el típic discurset d’un conductor emprenyat, etc.: no tinc cotxe, vaig a peu sempre que puc. Tot i així, estic convençut que a dins dels cotxes també hi ha ciutadans, si més no quan estan circulant. Jo diria que sí, que són personetes com les altres, i no lluços de palangre, posem per cas. Aquest aclariment és més important del que sembla, en la mesura que deixa clar que tots som subjectes de drets i de deures, sense excepcions.

Una segona confusió està relacionada amb la clàssica contraposició entre ciclistes i vianants. La simetria és tan absurda que passa desapercebuda i tot. No conec cap ciclista que no sigui un vianant. En canvi, conec molts vianants que no van mai en bicicleta. Per sort o per desgràcia, les persones som bípedes. Això inclou les persones que de tant en tant van en bici, òbviament. Els suposats ciclistes, que jo sàpiga, es dutxen o donen el pit als seus fills sense estar damunt d’una bicicleta. Vull dir, ras i curt, i sense entrar ara en tecnicismes lògics, que la categoria ciclista no pot equiparar-se simètricament a la de vianant, perquè un ciclista no és res més que un vianant que eventualment circula en bicicleta. Això, com ara veurem, no és un simple aclariment semàntic; ens porta a una tercera qüestió.

L’equiparació categòrica entre vianants i ciclistes, que s’esgrimeix amb una gran alegria, no té en compte que el problema de fons no té res a veure amb el fet d’anar a peu, en bicicleta o en globus aerostàtic, sinó amb la vulneració de normes que posen en perill la seguretat i fins i tot la vida de les persones. Dissabte passat l’ARA va tornar a publicar a la web un dossier especial que duia per títol “L’expansió de la bicicleta topa amb el vianant”. Paga la pena llegir-lo. Entre els que anem a peu i els que de vegades ho fan en bicicleta no hi ha cap conflicte. Ni un ni mig.

El problema -que no és precisament imaginari- el generen les bicicletes que posen en perill la seguretat de la gent, sobretot la dels més vulnerables. En general, la consigna que semblen haver rebut els responsables de la seguretat viària en ciutats com Barcelona és la indiferència. Tots hem vist tipus circulant en bici per la vorera i passant a un pam de la Guàrdia Urbana sense que se’ls sancioni. El problema és exactament aquest, no un altre. I qui diu una vorera estreta diu la serralada de Collserola, on és del tot normal veure bicicletes de muntanya baixant a velocitats que comprometen la integritat física de les persones. En quart lloc, i finalment, tota aquesta fraseologia de la “pacificació dels carrers” i la sostenibilitat hauria d’anar acompanyada d’altres dades. Per exemple: per quant surt la broma del Bicing? El dèficit anual sol situar-se entorn d’uns 12 o 13 milions d’euros (el dèficit acumulat des del 2007 supera els 110 milions d’euros). ¿Això és un exemple de sostenibilitat? De debò?

És molt probable, moltíssim, que si el debat sobre l’ús massiu de la bicicleta no tingués les connotacions ideològiques que té, ara parlaríem d’una altra cosa. Mentre unes infraccions siguin severament castigades i d’altres -com circular en bici per una vorera estreta- es considerin una innocent i disculpable entremaliadura, el problema es farà més i més gros. Això és de sentit comú, però ara és quan surt algú que diu que això són mesures repressives i el que cal és un empoderament sostenible i pacificat dels pedals antipatriarcals, o algun altre galimaties per l’estil.

stats