L'economia del desastre

Les seqüeles de la crisi del Covid-19 erosionaran la base mateixa del sistema: la confiança

Una caixera cobra a diverses clientes en un supermercat de Sabadell durant el confinament per la pandèmia del Covid-19. / CRISTINA CALDERER
FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

El títol no és cap cruel ironia. Al·ludeix a un llibre que la canadenca Naomi Klein va publicar tot just el 2007, molt poc abans de la crisi. En la seva traducció castellana, aquell llarg paper (712 planes) es deia La doctrina del shock. El auge del capitalismo del desastre, i el va publicar Paidós. L'apocalíptic tsunami que va devastar grans zones de la costa asiàtica el desembre del 2004 i va causar centenars de milers de morts –es preguntava llavors Klein– ¿va ser realment un desastre o bé una magnífica oportunitat de negoci? I l'huracà Katrina, que va destruir la ciutat de Nova Orleans i els seus voltants, ¿ha de considerar-se una tragèdia o bé un excel·lent trampolí per reflotar certes grans empreses constructores i de serveis, que van veure com la seva cotització borsària es duplicava o triplicava en poques setmanes? Des de la perspectiva de Naomi Klein, aquelles dues preguntes no eren retòriques: no es tractava de cap sarcasme, de cap broma macabra. De fet, avui podríem aplicar la mateixa estranya disjuntiva a grans mesures recents d'abast planetari, com ara el canvi climàtic o les mesures de contenció del Covid-19. Certament, el tsunami de desembre del 2004 va constituir un fet espantós per a la població que el va patir; però aquella desolació va acabar molt feliçment per a les empreses encarregades de reconstruir les grans zones devastades. És l'essència del "capitalisme del desastre", com l'anomenava fa 13 anys Klein. 

Tot plegat ha acabat normalitzant una inèrcia preocupant: la necessitat que es produeixin periòdicament grans episodis de destrucció –ja sigui per causes naturals o bèl·liques– i així poder remenar les enormes cireres d'una reconstrucció multimilionària en la qual els afectats, o fins i tot els governs, només interpreten el paper d'espectadors passius. Però, què passa quan la devastació triga a arribar, o bé és massa petita com per justificar una inversió a gran escala? Doncs que es genera de manera artificial mitjançant la magnificació de conflictes insignificants o de problemes que, en realitat, són molt menors. Heus aquí l'essència de la doctrina del shock. No va sorgir del no-res, segons Klein. Els seus autors intel·lectuals són Milton Friedman, els Chicago Boys i els neocons americans tan estimats per l'administració de Bush Jr.

La idees que acabem de resumir semblaven –i continuen semblant– plausibles, i sens dubte plantejaven un assumpte important. Una altra cosa molt diferent és la manera com s'argumentaven i s'intentaven demostrar. Avaluat des d'aquesta perspectiva, aquell assaig de Klein és precari i inconsistent. Sens dubte, l'autora canadenca utilitzava l'actualitat periodística d'aquell moment d'una manera irresistiblement persuasiva: l'ordenava i reordenava amb una extraordinària perícia, i sabia destil·lar-ne les conclusions que considerava oportunes. Més enllà d'aquests referents d'hemeroteca, però, el seu discurs es basava en una amanida de llocs comuns articulats amb una erudició Reader's Digest

L'enorme clatellot de la crisi del coronavirus deixarà seqüeles econòmiques, i altres de molt pitjors

Per exemple, la majoria de les seves duríssimes impugnacions a Milton Friedman, un dels economistes més influents de el segle XX, es basaven en una confusa juxtaposició de cites literals tretes de context, dades periodístiques fungibles i ruboritzadores apel·lacions a l'emotivitat del lector. En definitiva: tot era com un documental de Michael Moore, però en format d'assaig. En relació a la seva tesi central –la de el nou capitalisme del desastre–, Klein ometia, o potser desconeixia, que aquesta dinàmica ni és nova ni està relacionada forçosament amb el capitalisme. Llàstima que a les hemeroteques no existeixin gaires dades sobre els segles XV i XVI... Klein hauria descobert, potser amb sorpresa, que la formació de les grans fortunes d'Europa sempre va tenir a veure, directament o indirectament, amb la guerra i/o amb les calamitats naturals... sense que calgués un Friedman que ho prescrivís. L'època més pròspera de la història moderna d'Europa és la de la seva reconstrucció a partir del 1945. Fa de mal dir, però és així. 

L'enorme clatellot de la crisi del coronavirus deixarà seqüeles econòmiques, i altres de molt pitjors, que erosionaran la base mateixa del sistema, que no és altra que la confiança (la creença segons la qual un miserable paperet de color lila val 500 euros es fonamenta en la confiança, no en cap decret governamental). Aquestes disfuncions implicaran, per força, grans inversions públiques i privades destinades a resoldre-les. Tot plegat generarà quartets, òbviament; i de ben segur, amic lector, no aniran a parar a la seva butxaca, ni a la meva. Però l'important és la salut, i tal.