El que els fa por (i el que no)

Ja tenim clar què fa por de debò, i què fa riure, als representants del Regne d'Espanya

Ha passat un any des de la no-DUI del 27 d'octubre de 2017, aquella impossible barreja de temeritat i de prudència, de coherència i d'inconseqüència, d'utopisme i de vol gallinaci, de maximalisme i de minimalisme, que va portar la política catalana a la situació prèvia a l'autonomisme. El pitjor no va ser la restricció de llibertats del 155, ni tampoc la presó o l'exili de persones que no han comès cap delicte i que haurien de ser a casa seva. El pitjor va ser la sensació de no haver perdut ni guanyat cap batalla, sinó només d'haver-la simulat. El pitjor va ser també haver malbaratat el que s'havia aconseguit l'1 d'Octubre per mitjà d'un esforç col·lectiu que encara m'emociona pel que va tenir de valentia, de legítima determinació, de capacitat organitzativa. D'aquell error majúscul, les conseqüències del qual tindran un recorregut transgeneracional, alguns en fan avui bandera, com si es tractés d'un mèrit.

Avui, però, ja tenim clar què fa por de debò, i què fa riure, als representants del Regne d'Espanya. Conèixer això no és poca cosa. Pablo Casado o Albert Rivera –ja no els sé distingir– estan suplicant que passi alguna cosa remotament semblant al 27-O per tornar a repetir la millor excusa que ha tingut la dreta espanyola a l'hora de trepitjar les aspiracions nacionals de Catalunya. Tot el que s'hi assembli una mica, inclosa la retòrica, serveix als seus interessos i genera un discurs compartit internacionalment, amb excepcions poc significatives. En el context del Parlament Europeu, l'expulsió del PDECat del Partit Liberal, gràcies sobretot a la pressió de Cs, i més concretament de Javier Nart, n'és la prova del nou. Qui es cregui la història del 3% és ben ingenu... Casadorivera o Riveracasado –els veig igual– aprofitaran totes i cadascuna de les accions de l'independentisme català que puguin ser llegides d'acord amb els seus interessos. Convé recordar la situació d'impunitat total de què gaudeixen, tant a nivell mediàtic com d'un aparell judicial i policial amb els quals pretenen mantenir, en cas d'arribar al poder, una relació simbiòtica en termes corporativistes (tots els favors, sense excepcions, es paguen un dia o un altre).

Es tracta de comptar vots, no manifestants, ni moviments, ni tendències, ni militants

Hi ha una cosa, però, que no els fa tanta gràcia, per no dir gens: una majoria parlamentària sòlida que contravingui els seus interessos, tant a Barcelona com a Madrid. Ara mateix aquesta majoria –repeteixo– sòlida, no existeix. Les seves potencialitats a mitjà termini, però, són numèricament reals. Això sí: cal triar. Es pot forjar una majoria entorn del que va representar l'1-O, o bé entorn del que va significar el 27-O, que és el que proposa la Crida Nacional. Es pot provar d'aglutinar votants, o bé es pot intentar fer coincidir en un mateix espai un grup nombrós de manifestants. No juguem a confondre'ls, els votants i els manifestants, perquè després, amb la calculadora a la mà, els números no quadren ni per casualitat. Es poden fer moltes coses, certament. Si més no en termes ideològics, la decisió no és fàcil. En clau pragmàtica, però, tot resulta una mica més senzill. A Albertpablo Casadorivera o a Pabloalbert Riveracasado, així com a la premsa que els dona suport ditiràmbic desacomplexadament, el nombre de manifestants que es puguin concentrar al passeig de Gràcia o a la Meridiana els importa ben poc, per no dir gens. El nombre de vots independentistes que dipositin en una urna els neguiteja més, perquè això ho canviaria tot.

En cas que deixéssim de banda aquestes expressions que només serveixen per enterbolir els raonaments i autorestringir l'acció –com ara els absurds "fulls de ruta"– potser ho entendríem millor. Ara la moda és perorar sobre "eixamplar la base", adobant el discurs amb crosses de PowerPoint com "implementar sinergies" o obrir "finestres d'oportunitat", i alguna frase feta del Twitter. D'aquesta putrefacció conceptual no en sortirà mai cap idea clara. És pura confusió. Al Parlament de Catalunya hi ha 135 escons, i això vol dir que la majoria absoluta s'ha de basar en la meitat més un. Es tracta de comptar vots, no manifestants, ni moviments, ni tendències, ni militants. La cosa, de moment, funciona per la llei D'Hondt, no per la llei de Gramsci.

I ara arriba la inevitable pregunta tonteta que suposo que ja es feien els 'spin doctors' dels faraons: i com es fa per tenir una majoria absoluta? Qui conegui aquest mecanisme, certament, té la vida resolta. La qüestió inversa –com es fa per no tenir-la– és més senzilla. Només cal anar restant, però amb la bona consciència d'estar sumant. Aquí en sabem un niu, d'això.