Ètica de la mascareta

És evident que el que pretenien els comunicats de l'OMS era que la gent no acumulés mascaretes

Repartiment de mascaretes al metro de Barcelona, on fer-les servir és obligatori / FRANCESC MELCION
FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

En la mesura que afecta i afectarà severament coses tan diverses com l'economia mundial o les relacions socials, la pandèmia del covid-19 no es pot abordar només com un problema de salut pública. Si avui mateix, per algun art d'encanteri, s'erradiqués el virus, els problemes derivats de la pandèmia continuarien. En el moment en què fou detectada ens trobàvem davant d'una situació d'una gravetat potencial extrema. Hi havia molts precedents històrics (les pestes medievals, la grip del 1918-20, etc.) però no ben bé comparables amb aquesta, degut a l'extraordinària mobilitat a nivell planetari. La magnitud de la infecció va generar de manera quasi immediata problemes d'abastiment entre els sanitaris: guants, bates d'un sol ús i, sobretot, mascaretes clíniques. La possibilitat que la població les acaparés de forma compulsiva era ben real. 

Ja a mitjans de març del 2020, l'OMS va comunicar oficialment que el virus "no es transmetia per l'aire" i que, en conseqüència, l'ús generalitzat de mascaretes per part de la població no evitaria contagis. Simultàniament, però, afirmava que l'ús de mascaretes era fonamental per evitar el contagi dels sanitaris. Òbviament, el virus no vola... però les gotetes que s'expulsen a l'esternudar o tossir, sí: la probabilitat que aquesta goteta penetri en el nostre sistema respiratori era –i és– menor amb un mecanisme protector que no pas sense (subratllo la paraula probabilitat). En conseqüència, l'argument esgrimit era, si més no, incomplet. Tenint en compte que el sistema respiratori i immunològic del personal sanitari és igual que el de qualsevol altra persona, el missatge resultava, doncs, calculadament ambigu, i fins i tot contradictori. Era evident que el que pretenien els comunicats de l'OMS era, en realitat, que la gent no acumulés absurdament mascaretes, com havia fet pocs dies abans amb altres productes (paper higiènic, etc). 

¿És lícit, en tot cas, que una organització s'expressi ambiguament en els seus comunicats oficials amb la intenció d'evitar mals majors? (en aquest cas, bandejar la possibilitat –més que real– que el personal sanitari es quedés sense protecció). Malgrat les imprevisibles conseqüències de fer-ho, ¿calia denunciar aquesta contradicció? En casos com aquest s'acaben produint per força conflictes de rol –i en molts i diversos nivells– entre els més alts responsables de l'OMS i altres organitzacions, entre els seus responsables de comunicació, entre el personal sanitari amb els coneixements científics adequats per analitzar pros i contres, entre els periodistes que tenen l'obligació d'anar més enllà de la rutinària cadena de transmissió de la informació i plantejar el problema críticament, etc. 

Un embolic conceptual d'aquesta magnitud reclama una mirada metòdica. Una de les més encertades, al meu entendre, és la de David Luban. Segons aquest professor nord-americà, quan assumim un rol professional que pot entrar en conflicte amb la nostra ètica personal cal avaluar les conseqüències de fer o no fer determinades coses. Luban planteja quatre passos que resultaria massa llarg detallar en aquest text. Per resumir-ho molt: si la institució actua d'acord amb el bé comú i les relacions entre els rols de cada agent són les adequades, llavors cal realitzar l'acte professional encara que entri en conflicte amb les nostres conviccions. En cas contrari, però, el professional té la legitimitat de no assumir-lo, tot al·legant que, en aquell cas, la infracció de la norma no millorarà, o fins i tot empitjorarà, la situació. 

Dit això, els confessaré que a finals de març vaig estar a punt de fer un article sobre la qüestió de les mascaretes, subratllant especialment la docilitat amb què es poden arribar a assumir afirmacions ambigües o contradictòries. No el vaig redactar per les raons que acabo d'exposar aquí. Aquests dies les hem analitzat –a distància, òbviament– des de tots els angles possibles amb els meus estudiants d'ètica de la comunicació de quart. En tot cas, ara que l'ús de la mascareta serà obligatori en l'espai públic podríem fer legítims retrets a l'OMS i a altres institucions. ¿Com pot ser que, en només dos mesos, una conducta que es va arribar a ridiculitzar sigui ara obligatòria? No és descartable que aquells primers missatges ambigus causessin milers de contagis evitables. Tampoc no és descartable, tanmateix, que un missatge en sentit contrari hagués provocat un problema molt pitjor. Per desgràcia, l'ètica no serveix per resoldre tots els dilemes, però sí per repensar-los més enllà dels llocs comuns.