Flocs de postveritat

La Gran Nevada imaginària va ser un vistós relat que va durar només unes hores

FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU

Dimarts de la setmana passada, a les 10 en punt de la nit, em va recollir un taxi per portar-me als estudis de TV3, a Sant Joan Despí. El conductor, un home educat i afable, em va comentar: “Entre el congrés [el Mobile World Congress] i la neu, circular per Barcelona avui és una aventura!” Mirant, estranyat, per la finestra del taxi vaig preguntar-li: “La neu? Quina neu?” Em va mirar pel retrovisor, rient, com si jo hagués fet un acudit dolent. La seva resposta em va deixar atònit: “Home, ¿que potser no ha vist la tele?” Doncs sí, havia vist la tele, però no La Gran Nevada. A les zones on habitualment neva hi havia neu -fora estrany que hi hagués confeti, posem per cas- i a la resta del territori o bé no hi havia res destacable o bé estava simplement emblanquinat.

Però -ai!- les unitats mòbils ja s’havien desplaçat per explicar La Gran Nevada... Massa tard, doncs. Les imatges eren entre desconcertants i còmiques. Com que no hi havia res a explicar, el reporter que hi havia davant de l’Hospital de Terrassa insistia que algú s’havia trencat un fèmur. Un fèmur! Aquest os dissortat es va convertir en una de les estrelles de la jornada. Després hi havia qui especulava amb grans gruixos, que, curiosament, sempre eren “a un quilòmetre i mig” d’on es trobava la unitat mòbil. L’estampa més rara, però, l’oferien els centenars de camions aturats en carreteres on no hi havia caigut ni una sola volva (la neu sempre era “a un quilòmetre i mig” de la mirada de l’espectador).

Vivim un context nou: l’inframon estèril i cada cop més alienant de les xarxes socials

La Gran Nevada imaginària va ser un vistós relat que va durar només unes hores. Entre la nit de dijous i la matinada de divendres de la mateixa setmana, en canvi, es va produir a Barcelona un fenomen ben real: una ventada inusual. A les vuit del matí, mentre anava de casa meva a la universitat baixant per la Rambla de Catalunya, vaig presenciar destrosses importants. Les considerables estructures d’alumini amb tendals de les terrasses d’aquesta artèria estaven completament retorçades. Els vidres que serveixen de protecció als clients d’aquests establiments també havien cedit i estaven per terra, esquerdats, a la vora dels testos bolcats. És probable que el total quantificable dels danys fos important. A més, si això havia passat a la molt arrecerada Rambla de Catalunya, hi devia haver altres llocs afectats, suposo. La resposta dels vianants, però, era d’indiferència absoluta. Com és costum en aquella hora, caminaven amunt o avall mentre miraven el mòbil. El que passava al seu voltant no semblava digne d’atenció. Potser preferien contemplar a les xarxes socials els efectes de La Gran Nevada imaginària que aquella escampadissa real però sense cap atractiu.

La conjunció d’aquests dos fets -una cosa que no ha passat però que sí que ha estat minuciosament descrita abans, i una cosa que sí que ha passat però que s’ignora perquè està mancada d’un relat previ- il·lustra d’una forma ben clara la noció de postveritat. Aquest concepte no al·ludeix, a diferència del que molta gent creu, a la manipulació de la realitat, a la distorsió dels fets, a la mentida. Tot plegat és més vell que l’anar a peu i no té res a veure amb la postveritat. Si la postveritat és una cosa nova és perquè el seu context resulta també inèdit: el soroll i la confusió derivats del superàvit informatiu, l’inframon estèril i cada cop més alienant de les xarxes socials, l’absurda convicció que el coneixement i la mera possibilitat d’accedir-hi són la mateixa cosa. Tot això sí que és nou. El primer a definir el ressort de la postveritat va ser l’ Oxford dictionary. Es tracta d’aquella actitud col·lectiva en què les creences personals i les emocions prevalen sobre els fets (“[...] objective facts are less influential in shaping public opinion than appeals to emotion and personal belief ”).

En un país mediterrani com el nostre, una gran nevada sol suscitar una considerable excitació. Les ventades, en canvi, estan massa vistes i no fan cap mena de gràcia. Conclusió: contemplem la bellesa de La Gran Nevada imaginària i deixem-nos de vents inoportuns i molestos, per molt reals que siguin. La postveritat és exactament això. Convé afegir i subratllar que -per dir-ho una mica ingènuament- això no és culpa de ningú concret: ni dels meteoròlegs, ni dels responsables de la seguretat viària, ni dels periodistes, ni dels espectadors. Això no és -ni pot arribar a ser- culpa de cap actor concret perquè, en realitat, constitueix un estat d’ànim compartit. Ara bé: compartit com? La nostra actitud acrítica i un pèl tonteta cap a les xarxes socials comença a ser preocupant.