Una forçada política de blocs

No és obligatori pronunciar-se sobre Veneçuela

FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

Sensació de tornar a la tele cendrosa de finals dels setanta, quan era jovenet: personatges esperpèntics que ara algú ha rescatat d’un congelador abandonat (aquest tipus que ara es presenta d'alcaldable de Barcelona pel PP, o l'Eduardo Inda); debats banals i alhora pretensiosos sobre la dimensió política de la depilació; previsibles concursos que són una mera reedició de l'arnat 'Gente joven'. Fins i tot ha emergit des del sòrdid inframon de les xarxes socials alguna cosa semblant al famós 'destape': aquestes 'selfies' que les adolescents es fan davant del mirall del lavabo, sense ni tan sols treure's la ferralla de la boca. No sé si es tracta d'una forma extrema d’ultraconservadorisme cultural o d'una mostra de la preocupant manca de creativitat dels mirasèries, però tot el que m'arriba de l'àmbit de la cultura popular és un decebedor 'déjà-vu'.

La recuperació inercial de la lògica de la Guerra Freda només beneficia avui els qui la van perdre però mai no han estat capaços d'admetre-ho

I la cosa no s'acaba pas aquí: els anys setanta també han revifat en l'esfera de la política internacional. La setmana passada va tornar la Guerra Freda: una mena de Nixon enfurismat –Trump– va dir que estava amb Guaidó, mentre que un tipus si fa no fa tan sinistre com Bréjnev –Putin– va replicar que ell estava amb Maduro. La meva infantesa i adolescència va ser una monòtona repetició d'aquest tipus de reaccions automàtiques. En relació a Veneçuela, la Unió Europea –o el que en queda– va fer el paper de l'entranyable Conferència dels Països No Alineats, que llavors era un eufemisme institucional que feia referència al Tercer Món. Aquesta organització, per cert, no es va dissoldre el 1989: encara existeix formalment. Endevinen qui n'és avui el president? Nicolás Maduro! A aquestes altures de la vida, tot plegat em sembla una mena de gran broma. Per acabar d'arrodonir el decorat, m'han vingut ganes d'empaperar la casa amb colors llampants i clavar-hi un pòster de Nadiuska, que potser encara conservo en algun racó.

La recuperació inercial de la lògica de la Guerra Freda només beneficia avui els qui la van perdre però mai no han estat capaços d'admetre-ho. El vell Imperi Rus, que ha canviat molts cops de nom des que es va fundar a començaments del segle XVIII, però que és exactament el mateix, continua sent un problema per al món. Rússia va encarnar el primer gran error de Marx, que havia descartat una revolució proletària en un lloc sense proletaris. També va ser una pertorbació en les fronteres més remotes de l'Europa del XIX, perquè constituïa l'últim reducte d'un feudalisme aliè a la Revolució Industrial i a l'alfabetització. I va continuar generant malestar al llarg del segle XX: un règim opressiu, inoperant i manicomial, basat en la violència i la desinformació sistemàtica. La Rússia soviètica va escapçar el destí de països sencers i l'existència de centenars de milions de persones, i va conduir el món a una absurda polarització, com si aquella immensa plana de fang i neu bruta fos ni tan sols comparable a Occident. Putin ha repintat per enèsima vegada el vast imperi creat el 1721 i dissolt formalment el 1917. Ha substituït els míssils que els vells dinosaures del PCUS van plantar per tot el territori pels rumors cibernètics malintencionats, però sense renunciar a l'amenaça. Qualsevol excusa serveix per recuperar la lògica primària de la Guerra Freda que tan bé els va. Competir en innovació i productivitat no és precisament el seu fort. És normal, doncs, que insisteixin en la manera com es feia política a la dècada del 1970.

El problema del Kurdistan, posem per cas, és infinitament més greu que el de la Veneçuela de Maduro, però aquí ningú no mou peça

La Unió Europea ha detectat ràpidament de què anava aquest joc o, més ben dit, la seva reedició. No s'han volgut afegir als uns o als altres i per aquesta raó, paradoxalment, han acabat fent el paper de Conferència dels Països No Alineats. Perquè resulta que el pitjor de la Guerra Freda va ser la pràctica impossibilitat de no participar-hi. Transformat el món en un escaquer, podies triar blanques, negres o, a tot estirar, fer d'àrbitre; però en cap cas estava permès fer abstracció de la partida. La pregunta és: per què s’hi juga avui en uns casos i no en uns altres? El problema del Kurdistan, posem per cas, és infinitament més greu que el de la Veneçuela de Maduro, però aquí ningú no mou peça. Per què l'hem de moure ara, doncs? El principal esforç a nivell de política internacional de la Unió Europea hauria de ser el de marcar la seva agenda i tenir-ne clares les conseqüències. La resta és jugar un paper subsidiari que la relega a una posició menor, sense cap possibilitat d'escapar-se d'aquesta inèrcia. En definitiva: no és obligatori pronunciar-se sobre Veneçuela. Disposar d’idees pròpies i dur-les a terme, en canvi, hauria de ser un objectiu ineludible.