Del full de ruta a la ruta

Començaré posant les cartes damunt la taula, sense ambigüitats ni segones intencions. Estic convençut que si la proclamació formal d’independència i la seva immediata suspensió provisional responen a una decisió meditada que assumeix les actuals circumstàncies, que són les que són, i les complementa amb una bona estratègia, té possibilitats de reeixir. Per la mateixa raó, estic igualment convençut que si l’esmentat acte parlamentari deriva només de la inèrcia del cèlebre full de ruta -codificat, en aquest cas, en forma de llei de transitorietat- situarà el país en una posició molt i molt complicada. Potser algú pensarà que dic tot això per coses que acaben de passar fa ben poc. Doncs no. Ja sé que això d’autocitar-se és de mal gust, però en aquest cas concret ho considero imprescindible. “Sembla més aconsellable apostar per l’acció política intel·ligent, la que en comptes de mirar fulls de ruta mira la ruta” (“Política i neurosi”, 25-9-2013). “Quan el primari de guàrdia sol·liciti el famós «full de ruta» amb el seu corresponent calendari, li haurem de repetir que això va molt bé per repartir pizzes però no per fer política” (“Refer la centralitat del sobiranisme”, 14-6-2016).

Des del mateix inici del Procés, que podem datar l’any 2010, totes i cadascuna de les decisions preses per obligació en el context d’un full de ruta -és a dir, d’una orientació política rígida indiferent als esdeveniments reals que s’anaven produint- han portat, per norma general, a innecessaris pedregars. Puc entendre el capficament per aquests fulls de ruta, per descomptat: cal dibuixar un determinat horitzó per poder arribar on volem anar. En les circumstàncies reals i concretes del Procés, tanmateix, aquesta via només tindria sentit en el cas d’estar transitant per territoris coneguts (com ara processos de descolonització, etc.). El que està passant a Catalunya, en canvi, és rigorosament inèdit, tret que ho vulguem descriure amb un pinzell molt gruixut i tontet.

Permetin-me un exemple. Imaginem que demà me’n vaig a París per una qüestió de feina. Sé on vaig, sé a quina hora hi he d’arribar, sé què hi vaig a fer, etc. Per tant, en cas d’agafar el cotxe, programaré un senzill full de ruta. Buscaré un parell de llocs on es mengi decentment, un altre per descansar, la localització de les benzineres on pugui estalviar-me uns quants euros, etc. Aquest full de ruta el puc traçar mil·limètricament, cosa que em permetrà bandejar uns quants problemes. Ara: si desconec aspectes bàsics del meu viatge com els que acabo d’esmentar, és completament absurd que dissenyi un full de ruta ad hoc, perquè l’únic que farà és complicar-me la vida. No té cap sentit. En un cas així sembla més raonable adaptar-se intel·ligentment a les circumstàncies, i no amb la intenció de renunciar a res sinó justament d’aconseguir l’objectiu. El que dic no té res a veure amb una d’aquestes apel·lacions a la prudència més o menys covardotes, ni tampoc amb l’ús fraudulent del concepte de seny que s’ha posat de moda la darrera setmana. No, no estic parlant d’això: Déu me’n guard. Estic parlant justament del contrari: de determinació per assolir realment l’objectiu. Limitar-nos a teatralitzar la nostra convicció de voler assolir-lo, en canvi, no porta enlloc. ¿Tenim clara la legitimitat política per declarar la independència? Sí? Jo també. Doncs endavant les atxes. ¿Teníem clara també la conveniència de declarar-la justament aquest 10 d’octubre? Això ja és una altra cosa. En cas de no haver-la suspès temporalment, hauria estat només per completar el full de ruta com si fos l’últim cromo d’una col·lecció.

Algú pot dir que, més enllà d’un programa detallat, tot és improvisació. Cal recordar que, en aquest precís context, improvisar no significa fer les coses a la babalà, sinó respondre adaptativament als canvis i, si és possible, treure’n profit. En pocs dies, poquíssims, han passat coses que ningú no s’esperava. Algunes, com l’agressió massiva a persones indefenses de l’1 d’octubre, han tingut l’efecte contrari al que buscaven: majoritàriament, Espanya ha quedat sota sospita davant de l’opinió pública internacional. ¿Era forçós o inexorable que això passés o deixés de passar? Per descomptat que no. Així, doncs, ¿per què redimonis necessitem complicar-nos la vida amb autorestriccions programàtiques? Tinc ganes d’acabar l’article amb una vella romanalla de Tit Livi: In rebus asperis et tenui spe, fortissima quaque consilia tutissima sunt. En situacions difícils i desesperades, les decisions més audaces són les més segures. És una descripció del que ha passat avui.