L'independentisme màgic torna

La majoria dels independentistes creuen en la democràcia representativa, no en la màgia

FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

Si el 1999 vostè era votant de CiU però el 2003 es va passar a ERC; si, posteriorment, el 2006, es va cansar d'ERC i va tornar a votar CiU; si el 2010 no li feia el pes ni CiU ni ERC i va votar Solidaritat; si al cap de dos anys s'ho va repensar i va tornar a fer costat a la Convergència de Mas; si, finalment, ara dona suport a la Crida de Puigdemont, sota el nom de Junts per Catalunya o qualsevol altra denominació, pot estar segur de pertànyer al selecte club dels poc més de 100.000 catalans que han determinat la política d'aquest país nostre amb uns salts i ziga-zagues indiscutiblement vistosos, però no per força coherents. Això dels 100.000 ho dic sobretot pels 102.921 partidaris de Joan Laporta l'any 2010. Vinga, amb la mà al cor: ¿ha fet el recorregut entre Laporta i Puigdemont, passant pels estadis que hem descrit abans? Doncs l'enhorabona: pot considerar-se soci-fundador de l'independentisme màgic català.

L'independentisme màgic consisteix a repetir que la independència és preferible a l'autonomia, però sense perdre el temps en una cosa tan vulgar com detallar la manera de materialitzar el projecte. Només cal fabular un full de ruta i, sense mirar la carretera real per on transitem –quina altra vulgaritat!–, estipular un termini d'uns mesos per assolir l'objectiu final. Bé, si pot ser un parell de setmanes, millor. I si pogués ser en tres o quatre dies, oli en un llum. Des d’aquesta perspectiva, la negociació és capitulació ("què vols negociar?"), els matisos són cosa de traïdors i els plans a llarg termini una vil forma d'escapisme. La incoherència i la volubilitat, en canvi, són debilitats humanes que cal contemplar amb indulgència. Heus aquí el retrat d'un estat d'ànim erràtic i inconstant, dramàticament estèril, on dos i dos solen sumar tres, i on la distància més curta entre dos punts la dibuixa sempre un tortuós revolt que se sap on comença però mai on acaba.

L'independentisme màgic consisteix a repetir que la independència és preferible a l'autonomia, però sense detallar la manera de materialitzar el projecte

Resulta, però, que la idea segons la qual la independència és preferible a l'autonomia és compartida ben bé per la meitat dels catalans, entre els qual m'incloc sense cap mena de dissimulació ni subterfugi. I no només això: tant si estan a favor com si estan en contra de la independència, hi ha una immensa majoria de catalans que volen dirimir aquest assumpte d’una manera funcional, és a dir, per la nítida via d'un referèndum reconegut per la comunitat internacional. La majoria d'aquests independentistes creuen en la democràcia representativa, no en la màgia, i aspiren a una república. Hi aspiren justament perquè no existeix, ni probablement existirà l'any vinent, ni tampoc l'altre. No són més pragmàtics que la resta dels mortals, ni tenen un sentit especial de la paciència, ni atresoren cap interès especial per perllongar l’autonomisme. Simplement, consideren que els problemes polítics es resolen fent política, no jocs de mans.

La dissolució encoberta de la darrera marca de Convergència per part d’una altra marca de Convergència obre un panorama previsible. És un gran moment per a ERC, que podria arribar a consolidar-se com la força veritablement hegemònica del sobiranisme a curt termini. Quan dos i dos fan tres, com és el cas, hi ha tot el dret del món a apropiar-se de les restes del naufragi. És legítim i, a més a més, positiu: per poder prendre decisions racionals, no hi ha res com clarificar les coses. Quan parlem de sumes errònies, però, tot es complica. L’independentisme màgic aportarà a la Crida de Puigdemont –sigui sota les enganyoses sigles de Junts per Catalunya o a través d'unes altres– els 100.000 votants de Laporta del 2010 però, per la mateixa raó, en foragitarà el triple, o més, cap a ERC i també, fins i tot, cap al PSC. Repeteixo que no es tracta de votants “autonomistes” sinó de persones que creuen que a la independència no s’hi arriba per la via del testimonialisme.

La liquidació de l’antic espai convergent, encara majoritari, té unes conseqüències més profundes del que alguns volen pressuposar. El sol fet d’arribar a creure que a les classes mitjanes els pot interessar una situació d’inestabilitat, incertesa creixent i absoluta paràlisi institucional mostra una distorsió de la realitat molt preocupant. Perquè resulta que, al final, la pregunta en forma de disjuntiva és aquesta: ¿tot això és positiu per als interessos del país o bé els perjudica greument?, ¿tot plegat porta cap a la independència o bé cap a un altre cicle monòtonament processista? Aquestes qüestions tenen un biaix polític, i per això els amants de l’il·lusionisme no se senten interpel·lats: quin rotllo, la política, oi?