La impunitat
La setmana passada, quan vaig veure les imatges d’aquell individu que amenaçava el món des de dalt d’un tanc de l’exèrcit espanyol, em vaig pensar que es tractava d’una mena de muntatge humorístic. La manera de parlar, i fins i tot la veu del tipus en qüestió, eren molt semblants a les del personatge cinematogràfic de Torrente, interpretat pel director i actor Santiago Segura. Al cap d’uns instants, però, em vaig adonar que allò era ben real. En una mostra inaudita d’irresponsabilitat -no estem parlant precisament d’un ciclomotor- els militars que conduïen el carro de combat, o d’altres, havien deixat pujar aquells dos personatges com si fos la cosa més normal del món. Diuen que l’exèrcit investigarà el cas. Pots comptar. Des que és el ministeri de l’Interior, i no la literalitat del Codi Penal, qui decreta què és i què no és un delicte d’odi, alguns ciutadans actuen impunement i d’altres, en canvi, hem de vigilar molt bé què diem o què deixem de dir. Per posar un altre exemple recent, no em vull ni imaginar què hauria passat si, en comptes de tractar-se de García Albiol, un polític sobiranista hagués fet un judici de valor sobre la necessitat de col·locar gent “normal” a TVE. No tinc ni un sol dubte, ni un ni mig, que la fiscalia hauria actuat d’ofici.
Com que tot això s’ha anat desplegant a poc a poc, amb una molt discreta i calculadíssima lentitud, estem perdent de vista que, ara mateix, no tots els ciutadans som iguals davant de la llei. Sense cap intenció d’establir un paral·lelisme estricte -les dues situacions que comentaré obeeixen a contextos molt diferents-, sí que m’agradaria subratllar la coincidència de diverses persones que últimament han pujat damunt de vehicles militars. Un dels fets que, en aparença, han contribuït a l’empresonament de Jordi Sànchez -del meu bon amic Jordi- i de Jordi Cuixart està relacionat amb els vehicles de la Guàrdia Civil, on es van enfilar per adreçar-se als milers de persones que s’havien concentrat davant del departament d’Economia de la Generalitat. Cap dels dos va fer cap amenaça a ningú, que jo sàpiga. Els que van pujar al tanc de l’exèrcit a Saragossa, en canvi, sí. Allò no era odi, no: era alguna cosa molt més greu, en la mesura que es feia damunt d’un carro de combat de l’exèrcit. ¿Hi ha hagut, doncs, algun detingut en aplicació de l’article 510 del Codi Penal? No em facin riure. Bé, potser m’amonestaran a mi per criticar -sense tenir dret a fer-ho, atesa la meva condició de ciutadà de segona- els bons espanyols que amenaçaven Carles Puigdemont o Pablo Iglesias amb la veu de Torrente.
Després, Soraya Sáenz de Santamaría es va atribuir allò que, suposadament, havia dut a terme el poder judicial. A veure, a veure: ¿tot això no era el resultat de l’acció imparcial de la justícia? Als consellers i als Jordis, ¿qui els ha empresonat, realment? Segons les declaracions de la vicepresidenta del govern espanyol, això no és gens clar. I que consti que no ho dic jo: ho ha confessat ella mateixa sense cap mena d’ambigüitat. Un altre escàndol gravíssim que no tindrà cap conseqüència. ¿Les associacions de jutges i fiscals li recriminaran les seves paraules? Per descomptat que no. Els intel·lectuals espanyols que s’esquinçaven la túnica subvencionada tot fantasiejant sobre greuges amargs i persecucions despietades, ¿han dit alguna cosa? I tant que no. ¿On són, ara, tots aquests? ¿No se senten còmplices de res? ¿Ho troben tot normal?
La impunitat és tan bèstia, que estem a punt d’oblidar l’operació Catalunya, perfectament provada i tàcitament admesa, però descabezada aquest estiu al mateix Congrés de Diputats. ¿Responsabilitats? ¿Imputacions pels més que evidents delictes de prevaricació, malversació i falsedat documental? Ni una. Com si no hagués passat res.
És -diguem-ne- normal, en el sentit d’habitual, però de cap manera justificable, que l’executiu actuï sovint més d’acord amb els seus interessos que d’acord amb el bé general. Això passa a Espanya i a tot arreu.
Aquesta actitud, tanmateix, té uns límits. El primer és el de la decència, que és un concepte prepolític, d’acord, però que ha de guiar sempre l’acció política. El segon llindar problemàtic, que el pensament liberal ha provat de neutralitzar a través de contrapesos institucionals, és l’abús de poder. Això ja és més lleig. El tercer i últim consisteix a normalitzar aquest abús, que llavors deixa de ser un episodi esporàdic o excepcional per transformar-se en una espècie d’inèrcia institucional. Potser estic equivocat, però crec que ens trobem molt a prop d’aquest estadi. Els més grans de la colla el coneixen prou bé.
