De nacions i barriades

Abans hi havia un mantra que deia: sense Duran i Lleida i Pere Navarro no aconseguirem tirar endavant el procés. Potser tenien raó (ho dubto molt, però). Un cop defenestrats, el mantra es va transformar en això altre: sense el nou populisme no aconseguirem culminar el procés. Alguns, amb una estranya seguretat, afegien a més que “l’independentisme només pot créixer per l’esquerra”. Doncs que bé. No sé qui és l’autor d’aquesta ocurrència, però se l’ha de felicitar: la repeteix tothom a les tertúlies, i la gent de cor senzill se la creu dòcilment. Llàstima que diumenge passat, durant la Diada, no es confirmés aquesta teoria. Tant és: el personal ja no mira el que passa al carrer, mira el mòbil. I com que a la pantalleta va llegir que “l’independentisme només pot créixer per l’esquerra”, segurament va creure que havia presenciat tot just això; depenia del que diguessin en aquell moment al Twitter. Cacem pokémons inexistents, veiem coses que no hi són, i alhora no percebem les que tenim davant dels morros perquè estem grapejant el telefonet. Una part important del que va passar diumenge -més ben dit: del que no va passar- s’ha d’emmarcar en el si d’aquestes grans estructures tecnològiques de cretinització. (De panem et circenses sempre n’hi ha hagut; no cal alarmar-se. Això només és l’enèsima variació del mateix tema.)

Fa cosa de cinc anys, les classes mitjanes catalanes van veure que el camí que els proposaven Duran, Navarro i companyia no portava enlloc, i van començar a distanciar-se’n. Ho van fer gairebé per instint. Són la gent que obre la botiga cada dia, faci fred o calor, la gent que es fa un tip de pencar, la gent que arrisca, la que aporta els impostos necessaris per pagar la festa (per redistribuir la riquesa, primer cal produir-la). Per instint, van arribar a la conclusió que l’autonomisme de via estreta els tallava les ales en tots els sentits, a ells i als que vindran després. Van sortir al carrer un 10 de juliol de 2010 per protestar contra la decisió del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut, van posar estelades als balcons, i no van deixar de fer-ho massivament... fins diumenge passat. Això no vol dir que s’estigui acabant res, però. Significa que ha començat una altra cosa, no sé si millor o pitjor.

Curiosament, però, el punt d’inflexió no es va produir diumenge, sinó divendres, en la celebració dels 40 anys d’una altra Diada històrica, la del 1976 a Sant Boi. Estranya simetria. Alguns van escoltar, atònits, un tronat discurs peronista que semblava tret d’un congelador de la dècada del 1970. L’esperit de Duran i Lleida, Pere Navarro, etc. s’havia trasmudat. En relació amb les aspiracions nacionals de Catalunya deia exactament el mateix -aquell sí-però-no-i-ja-ho-trobarem-, però la fraseologia populista repintada, aquell justicialisme d’escrache i petulància de carrera sense acabar, ho dissimulava tot. A mi tot això em fa posar la mà a la cartera, però potser estic completament equivocat i aquest és el camí. No seria la primera vegada que no entenc una jugada d’aquesta magnitud i faig un pronòstic erroni. Del que no tinc cap dubte, en canvi, és que s’ha tancat una etapa. Per a bé, per a mal? Això ja no ho sé.

L’any 1947 Evita Perón va visitar Barcelona. Va fer uns inflamats discursos sobre la justícia social i els pobres. No només no van neguitejar el règim franquista, sinó que el van enfortir. Evita tenia una veritable fixació pel tema de l’habitatge dels més desafavorits, i per això va visitar una depriment aglomeració de barraques prop de la Verneda, on va prometre intercedir davant de l’Ajuntament per obtenir millores. Tot va quedar igual, com era previsible, però aquell sòrdid bidonville va passar a portar el seu nom: des de llavors fou conegut com La Perona. El que sí que va arribar després d’aquella visita, per cert, van ser tones i més tones de mongeta argentina, que a diferència de l’autòctona, tenia la beina plana. I quin nom es va posar a aquell vegetal exòtic? Mongeta perona, com no podia ser d’una altra manera!

Un cop tancada l’etapa 2010-2016, l’estat espanyol pot estar una mica més tranquil. Es posaran sobre la taula totes les desigualtats imaginables, menys una. Ens haurem d’indignar per tot, tret d’una cosa. És així com hem passat de preocupar-nos per la nació a fer-ho per la barriada. Es tractava d’un truc. Molta gent ho troba fantàstic, i ben fet que fan: estan convençuts que els perdonaran la hipoteca i els regalaran mongetes tendres. Molta altra gent, en canvi, no ho troba tan fantàstic, i per això diumenge ni tan sols va posar la senyera al balcó.