Per què no van anar a la mani?

Hi ha 'influencers' amb acne capaços de mobilitzar més gent que l'extrema dreta espanyola

FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

Aquesta espècie de nova Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA) va punxar diumenge a Madrid. De fet, va fer el ridícul: a Instagram hi ha 'influencers' amb acne capaços de mobilitzar més gent que l'extrema dreta espanyola. 45.000 persones: quina irrisòria quantitat de suposats patriotes! Aquest volum de personal és, de fet, el que ocupa una part d'un carrer lateral al passeig de Gràcia una Diada qualsevol. Des de la perspectiva de Casado, el fracàs va ser segurament culpa d'ETA. M'imagino que Santiago Abascal i Albert Rivera, els altres dos pilars d'aquesta cosa avui reagrupada, van fer alguna anàlisi en la mateixa línia. El paper patèticament ambigu de Manuel Valls, implacable a l'hora de caçar fotos en qualsevol circumstància, va acabar d'arrodonir la gran festassa fallida del constitucionalisme sobrevingut. Què pot explicar una punxada tan bèstia d'assistència? Com pot ser que, malgrat el suport d'importants mitjans de comunicació, de partits com el PP, Cs i Vox, de tots els incomptables grupuscles extremistes i de les associacions espanyolistes que es fan i es desfan, tot plegat acabés en quatre gats mal comptats? Tinguem en compte que, pel context, i d'acord amb les expectatives dels convocants, la manifestació hauria d'haver estat més que multitudinària. Què va passar? Permetin-me un parell d'hipòtesis.

Malgrat que molts espanyols estiguin en contra de la independència de Catalunya, els pot fer una certa vergonya acabar compartint taula amb veritables feixistes

La primera i més senzilla d'explicar és que no s'ho creuen. No em refereixo només als líders dels esmentats partits, sinó a la gent normal i corrent convocada diumenge. Per descomptat, estan en contra del dret a l'autodeterminació de Catalunya i són portadors d'uns valors cada cop més propers al Front Nacional francès que no pas, per exemple, als conservadors britànics. El seu referent polític no és de cap manera la Constitució del 78 sinó el règim instaurat arran de l'aprovació de la carta magna espanyola. Soc conscient que aquesta distinció no s'acostuma a esgrimir mai, però al meu entendre resulta crucial per entendre el que està passant. Perquè resulta que, en si mateixa, la Constitució representa una cosa, mentre que la continuïtat directa entre el sistema judicial o policial de la dictadura franquista i el del règim del 78, dona fe d'una altra. Vull dir que hi ha persones que defensen honestament la Constitució i altres que, ben al contrari, només volen legitimar –això sí, amb un nou llenguatge– la continuïtat entre el cop d'estat del 18 de juliol del 1936 i l''statu quo' político-administratiu de l'Espanya d'avui, monarquia inclosa. El fet que alguns rellevants polítics, jutges, fiscals i responsables de les forces de seguretat espanyoles entusiàsticament implicats contra el Procés siguin fills, nets o nebots dels polítics, jutges, etc. que va anar generant la cleptocràcia franquista no és de cap manera casual. Malgrat que, legítimament, molts espanyols estiguin en contra de la independència de Catalunya, a la majoria els pot fer una certa vergonya acabar compartint taula amb veritables feixistes –fills, i sovint també nets i nebots, d'altres feixistes de manual.

El segon apunt explicatiu té a veure amb els enormes avantatges de l'anomenat "nacionalisme banal" (una expressió que mai no m'ha fet el pes però que s'ha acabat imposant). Si, avui mateix, tots els partits catalans fessin una convocatòria per manifestar-nos massivament a favor de l'arribada de la primavera, dubto que, tret de la gent que és molt de la broma, s'arribessin a omplir gaires places i carrers. L'arribada de la primavera és un fet que no tenim associat a la nostra voluntat política, sinó al caràcter inexorable dels cicles estacionals. No cal moure un dit perquè, un dia d'aquests, tornin a sortir les fulles dels arbres, etc. Molts espanyols –jo crec que la majoria– pensen el mateix de la seva identitat nacional. Però –ai– Espanya és un país que no té, ni tindrà mai, un himne de debò perquè els qui en formen part no comparteixen ni un relat consensuat ni uns símbols comuns. Disposen, però, d'un estat destinat a apuntalar aquesta ficció fins on calgui. El projecte polític comú no existeix, certament, però les eines per simular-lo sí (ara l'encarregat d'aquesta estranya feina és el cada cop més extravagant Borrell). Què passaria si algun partit espanyol proposés un projecte de futur basat en la realitat, és a dir, en el caràcter plurinacional i plurilingüístic de l'Estat? Doncs que llavors, ja fos per acceptar-lo o per rebutjar-lo frontalment, aquelles 45.000 persones s'haurien convertit en 4.500.000 d'assistents. Ara, però, no s'hi juguen res.