29/05/2018

El pitjor escenari per a Cs

3 min

FilòsofHi havia un escenari ideal per a Ciutadans basat en una conjunció de possibilitats perfectament reals. Imaginem un avançament de les eleccions espanyoles convocades 'in extremis', per força, per un PP contra les cordes. Sumem-hi un PSOE que no se sap ben bé si és un dòcil aliat dels populars o bé la principal força de l'oposició. Afegim-hi una situació cada cop més turbulenta a Catalunya que permeti excitar sense complexos el nacionalisme espanyol. I, per acabar-ho d'adobar, prenguem en consideració la possibilitat que les bases de Podem s'haguessin empassat les rucades demagògiques sobre la casa de Pablo Iglesias i Irene Montero.

Si tot això s'hagués produït en un segment de temps raonablement curt, el partit que lidera Albert Rivera podria haver guanyat aquestes eleccions amb moltíssima comoditat. Repeteixo que la suma d'aquests quatre factors era del tot plausible. Ara mateix, en canvi, Cs ho té tot en contra, tret que no faci servir el botó nuclear de reactivar 'programàticament' el nacionalisme espanyol. Subratllo l'adverbi perquè no és el mateix jugar al karaoke amb Marta Sánchez i el seu himne espanyol inventat, o treure a passejar el cada cop més patètic Manuel Valls, que plantejar un programa que piqués l'ullet a l'extrema dreta. Encara que soni paradoxal, però, les conseqüències a mitjà termini d'aquesta decisió no farien res més que europeïtzar la política espanyola: finalment, hi hauria un partit extremista -que, com tots els partits d'extrema dreta, negaria aquesta condició ideològica.

Per a molts, Cs ja representa aquesta condició ideològica. Jo crec, tanmateix, que tècnicament no és així. Avui Cs és una força política bàsicament nacionalista però que no es pot identificar amb postulats ultradretans. Ara: en les actuals circumstàncies, això constitueix una possibilitat real. Per què? Doncs perquè la conjuntura només sembla encabir dues possibles sortides: continuar sent, com ara mateix, una força sense influència parlamentària ni poder real, o activar un perillós ressort que acabaria seduint una bossa transversal de votants del PP i del PSOE als quals preocupa més la lletra impossible de l'himne d'Espanya que no pas els seus propis problemes. Si Rajoy hagués anticipat les eleccions com a conseqüència de la indecorosa escenografia del cas Gürtel, Rivera –que fins ara ha donat suport al PP sense cap mena de complex– passaria a ser l'alternativa més clara del centredreta. I si Pedro Sánchez no hagués plantejat la moció de censura, a més, Cs podia haver protagonitzat una molt interessant comèdia en la qual, a la vegada, donava suport al PP i hi estava en contra amb vehemència (per decebedor que sigui, cal admetre que, a molts votants, aquest tipus de contradiccions grotesques no els importen gaire). Fins i tot una cosa tan aparentment secundària com l'esmentada consulta interna de Podem sobre la casa dels Iglesias-Montero podria haver servit per deixar clar que d'alternatives reals i serioses al bipartidisme només n'hi havia una. Però res de tot això ha passat.

Deixem per al final el tema català, que és l'origen històric de Cs i que ara recuperarà protagonisme sense remei. Sense el suport del PDECat i ERC, les possibilitats de Pedro Sánchez són, de moment, nul·les. Aquest suport, òbviament, hauria de desembocar en algun tipus de contraprestació. En les actuals circumstàncies, és quasi segur que només tindria un component simbòlic. Sánchez s'hauria d'embeinar mitja dotzena de coses que ha dit, i comprometre's a no atiar les baixes passions del franquisme subterrani i transversal a còpia de pinzellades gruixudes sobre la situació catalana. Convé recordar que aquest franquisme subterrani i transversal és molt anterior al 18 de juliol del 1936 i al mateix general Franco. És un estat d'ànim que cristal·litza el 1898 i culmina amb el moviment falangista. El nom, i sobretot el to, ha canviat. La resta –el substrat– segueix intacte. Fer-lo aflorar –"¡A por ellos!"– és molt i molt senzill, com es va veure fa uns mesos.

Sigui com sigui, aquí és on Cs té la seva única oportunitat, inexorablement associada a un risc objectiu. Entre altres coses, comprometria la ja molt deteriorada imatge d'Espanya en relació a la Unió Europea, com a conseqüència d'accions judicials de difícil justificació. A Europa no agrada gens el secessionisme català, sens dubte, però encara menys la revifalla de nacionalismes d'estat com el d'Hongria o Polònia. La moció de censura de Pedro Sánchez pot canviar el panorama en un sentit o en un altre. Esperem que prevalgui la responsabilitat per part de tots, Cs inclòs.

stats