11/07/2017

Posar-se en el lloc de l’altre

3 min
Posar-se en el lloc de l’altre

La pràctica totalitat dels meus amics no independentistes em diuen que no aniran a votar l’1-O. Cap d’ells és un unionista bel·ligerant ni res per l’estil. En tot cas, he de dir que els seus arguments em semblen sovint confusos. Parlant de determinats episodis històrics contraposen amb tota naturalitat legalitat i legitimitat. En aquest cas, però, semblen haver-se transformat en guardians d’un axioma sagrat, és a dir, de la Constitució pactada precàriament el 1978 sota la pressió del colpisme. Tenint en compte la trajectòria ideològica esquerrana de la majoria (tots els meus amics d’una certa edat propers al PP o Cs provenen, sense cap excepció, ni una sola, de l’extrema esquerra), això encara em resulta més estrany. Això no significa, però, que no sàpiga posar-me en el seu lloc i provi d’entendre per què no votaran. Que no estiguin a favor de la independència de Catalunya em preocupa poc o gens: només faltaria! La idea de boicotejar -les coses cal dir-les pel seu nom- un referèndum que emana de la decisió d’una majoria parlamentària, en canvi, cal ubicar-la en un altre context. Cal que quedi clar que, des d’una lògica democràtica, aquest boicot en forma d’abstenció és absolutament legítim i té molts precedents; només cal pensar en el País Basc i la Constitució espanyola del 78. Vull dir, simplement, que ni tan sols em passa pel cap fer retrets de caràcter polític a aquesta decisió.

Els meus amics no independentistes em diuen -per resumir-ho molt- que apostar pel no seria fer de figurant en un referèndum en què guanyaria el sí, perquè està pensat, auspiciat i organitzat des d’aquesta perspectiva. Si l’abstenció dels del no fos realment massiva, és molt probable, per no dir segur, que la participació total no arribaria ni al 50% del cens (sumin els vots dels partits que estan en contra del referèndum i ho veuran). Si, a més a més, s’hi afegeixen elements extravagants, com ara participar-hi sense considerar-lo vinculant, la confusió està servida. Això té una traducció molt clara en relació a la legitimitat que li atorgaria la comunitat internacional. El seu raonament, per tant, és ben nítid: si votem no, podem guanyar... però també podem perdre. Si no votem, en canvi, guanyarem sigui quin sigui el resultat. Insisteixo que aquest càlcul és tan legítim com el que van fer els bascos el 1978. Cap objecció.

Un cop situat en el lloc de l’altre, me’n torno al meu. Imaginem que el càlcul que acabem de detallar s’acaba consumant. Imaginem una participació manifestament baixa, que no seria homologada per ningú, i que donaria lloc a un estira-i-arronsa efímer i estèril. Molt bé: ja tenim aquí les eleccions autonòmiques que volen alguns. Perfecte. I després, què? ¿S’haurà resolt el problema, o bé haurà empitjorat? Aquí és on demano, amb tota cordialitat, que els abstencionistes es posin en el lloc dels qui voldríem votar. En aquest escenari, la resposta simètrica fora no participar més en cap elecció, autonòmiques i municipals incloses. Les més interessants serien aquestes últimes: el 85% dels municipis catalans acabarien tenint un fals alcalde imposat, i el Parlament només representaria una minoria. És evident que aquesta situació és inviable, fins i tot a mitjà termini, i que també tindria conseqüències internacionals, com en el cas simètric de l’abstenció massiva en relació al referèndum.

No tancaré aquest article amb una admonició a favor de la necessitat d’anar a votar, Déu me’n guard: que cadascú voti o deixi de votar el que cregui oportú i quan ho cregui oportú. Sí que m’agradaria, però, fer tres consideracions que afecten tant els qui votaran com els qui prendran partit pel no i els qui s’abstindran. La cosa, a més, val tant per a catalans com per a espanyols. Primera: aquesta història no és cap febrada nacionalista ni res que s’hi assembli. Té 130 anys, i deriva justament de la intenció de modernitzar Espanya, no de destruir-la. Sense partir d’aquesta simple premissa, com han fet tots i cadascun dels governs espanyols des de l’època del Memorial de Greuges del 1885 fins avui, el problema seguirà on era. Segona: els espanyols tenen el legítim dret a considerar que Catalunya forma part d’Espanya, i els catalans a pensar exactament el contrari. Tercera: és molt improbable que ens arribem a convèncer mútuament. La conclusió que em sembla més raonable és que això només es pot resoldre sabent qui representa l’opció majoritària. Parlo des d’una perspectiva democràtica, evidentment. Per descomptat, hi ha una altra coneguda manera de tancar la carpeta, com ara abolir l’autonomia, com el 1939.

stats