La presó no et fa un Mandela

Diumenge va quedar dolorosament clar que la presó no et transforma per força en Nelson Mandela

Nelson i Winnie Mandela caminant entre la multitud que esperava l'activista a la sortida de la presó Victor Verster, l'11 de febrer del 1990 / EFE
FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

Diumenge al vespre vaig mirar l'entrevista que el director de TV3, Vicent Sanchis, va fer a Oriol Junqueras, convençut d'estar presenciant el retorn d'un líder polític a la vida pública. Al començament, em va semblar que el to, a mig camí entre la sobreactuació i la banalitat, formava part d'allò que podríem anomenar propedèutica televisiva: abans de comunicar el missatge important, cal distendre la situació amb alguna broma o alguna petita performance irònica. És ben normal. A mesura que passaven els minuts, però, vaig constatar, amb estupefacció, que el to estrany, absolutament improcedent en un context d'aquelles característiques, s'anava allargant massa. Junqueras repetia amb obstinació a qui havia anat a veure aquella setmana i altres coses per l'estil. No va respondre ni una sola de les preguntes que li va fer el periodista, com és el seu costum. Semblava que l'important era explicar amb qui s'havia reunit els darrers dies, intercalant llocs comuns de míting sobre el component social de l'independentisme o sobre la seva entrega abnegada a la causa. Per dir-ho com l'Antoni Bassas, "va exhibir explícitament durant tota una hora l’alt concepte que té de si mateix". Gesticulava d'una manera tan descontrolada que fins i tot feia sorolls en colpejar les mans o els canells amb la taula (quedava fora de càmera i no ho veia). Crec que no soc l'únic que va quedar perplex. En tot cas, tot plegat em semblaria disculpable en una persona que, per les circumstàncies que tots coneixem, podia estar emocionat, excitat o simplement desubicat. 

Hi va haver un moment molt concret, però, en què aquell to improcedent es va transformar directament en arrogància, per no dir una altra cosa. "Qui qüestioni el que hem fet fins ara, que vingui i es passi 3 anys a la presó". La primera part de l'admonició té a veure amb "el que hem fet fins ara": convindria parlar-ne, sí, i molt. Què hem fet, fins ara? ¿Portar les institucions catalanes al mateix nivell d'autogovern de començaments de la dècada del 1980, per exemple? ¿Aquest és el balanç que atorga una autoritat moral que els altres hem d'assumir marcialment? A la meva família, tant paterna com materna, això de la presó i els camps de concentració era un tema molt i molt proper. Tot i així, no m'imagino cap dels meus avis fent callar ningú amb aquest pseudoargument, i això que no estem parlant ben bé del mateix tipus d'establiments penitenciaris... 

Diumenge va quedar dolorosament clar que la presó no et transforma per força en Nelson Mandela. De fet, pot arribar a passar tot just el contrari... O no: penso, per exemple, en l'extraordinària serenitat amb què s'expressa avui Jordi Cuixart, i em trec el barret. Cuixart, per cert, ha posat damunt la taula la qüestió dels lideratges, que, per sort o per desgràcia, no són eterns. La qüestió no resolta, tanmateix, continua sent la incapacitat d'assumir uns despropòsits que van acabar afectant el conjunt de la societat catalana. I aquí convé fer un matís. Tots, polítics i no polítics, ens podem equivocar. Fins i tot ho podem fer reiteradament, i sense cap mala intenció. El que no podem fer és negar la realitat a còpia de regurgitar consignes com un disc ratllat. 

Tret d'excepcions molt concretes, la majoria de les errades polítiques són, si més no, relativitzables, perquè resulta que el garbuix de circumstàncies que plana sobre les decisions està fora del nostre control. No cal esquinçar-se la túnica, ni flagel·lar-se, ni res per l'estil. És tan senzill, o potser tan complicat, com fer-se càrrec d'uns fets, responsabilitzar-se'n amb honestedat, i no encolomar-los transitivament als altres tot serpentejant per la vella fal·làcia ad baculum. És llavors, no abans, quan es poden prendre decisions que potser tornaran a ser desencertades però que, com a mínim, partiran d'una diagnosi realista. 

Hi ha dues coses de Mandela que van descol·locar totalment els líders sud-africans, tant blancs com negres, als anys noranta del segle passat. La primera, que no fes servir mai els seus 27 anys de reclusió com un argument d'autoritat política. La segona, que fes una sincera i severa autocrítica pública tant pel que fa al Congrés Nacional Africà com en relació a la conducta de la seva pròpia dona, Winnie Mandela. Suposo que tot plegat no és gens fàcil. A mi, si més no, em costaria molt: estaria molt, molt, molt emprenyat. L'Oriol Junqueras i les altres persones empresonades o perseguides per les seves idees tenen tot el dret a albergar aquest mateix sentiment, però no a fer callar els discrepants com si, en comptes d'un sentiment, es tractés d'un argument.