Què ens passa? Un 2019 obscur

No comencem bé l'any, no, i la raó és més concreta del que sembla

FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

Hi ha un malestar profund entre les antigues classes mitjanes d'arreu del món. Es manifesta en coses tan aparentment diferents com la victòria electoral de Donald Trump o el moviment dels 'armilles grogues' a França. Abans del 2015 o del 2016, aquest tipus de fenòmens s'haurien interpretat en clau estrictament conjuntural, com el darrer mastegot de la crisi. Ara, l'any 2019, comencem a intuir amb una certa estupefacció que la situació –la depauperació de la classe mitjana– no és episòdica, sinó estructural. Ens hem adonat que accedir a aquest estrat social, o mantenir-s'hi, ja no és un fet tan controlable com abans. No, ja no hi ha piuets ni palanques que hi facilitin l'accés automàticament. La quimera de formar-ne part per mitjà d'una propietat hipotecada es va escapçar dramàticament fa una dècada, tot i que encara hi ha il·lusos que es compren un entresol sobretaxat pensant que així s'asseguren la seva jubilació i el benestar dels seus fills. El somni d’invertir en educació per garantir-los un futur millor, per cert, no ha funcionat com ens esperàvem.

Només el nou populisme ha assumit desacomplexadament la progressiva desaparició de les classes mitjanes que garantien la viabilitat de la democràcia representativa

Només el nou populisme ha assumit desacomplexadament la progressiva desaparició de les classes mitjanes que garantien, des de la fi de la Segona Guerra Mundial, la viabilitat de la democràcia representativa. Aquest populisme prospera perquè ja no s'adreça a 'il ceto che sta in mezzo', per dir-ho com els italians, sinó a la bigarrada, heterogènia i creixent suma de precaritzats que ja mai no abandonaran aquesta condició. El seu llenguatge és esquemàtic, emocional i orgullosament antipolític. No proposa solucions: decreta la inexistència dels problemes que li fan nosa, o bé els magnifica fins a l'extrem de reinventar-se'ls. Afortunadament, els partits –diguem-ne– centrals han renunciat, de moment, a aquesta dinàmica de conseqüències imprevisibles, però pagant el preu d'habitar una gran ficció: la de la simulació d'una classe mitjana que ja no té les dimensions de la d'abans i, en conseqüència, ja no es pot situar 'in mezzo' de res ni de ningú. Entre els anys 2005, 2006 i 2007, els socialistes grecs i espanyols van portar la ficció fins al límit. El mecanisme era una mena de cercle basat en la possibilitat de generar la il·lusió òptica d'una classe mitjana extensa, a còpia d'inflar l'administració (en certes zones d'Espanya, encara avui, un de cada quatre treballadors percep un salari públic) i/o de subvencionar sectors obsolescents i improductius. Aquestes noves falses classes mitjanes, òbviament, consumien, compraven pisos, etc., amb la qual cosa es creava el miratge d'una societat productiva que actuava com si, en realitat, tot allò no fos una simple ficció. Tot semblava com abans, com fa una generació, però ja no hi tenia res a veure. Per alimentar aquesta simulació a gran escala, calia un endeutament públic crònic, que, per raons òbvies, creixia exponencialment i generava una enorme pressió impositiva sobre les ja reduidíssimes classes mitjanes reals, que s'allunyaven de la iniciativa privada i aspiraven bàsicament a ser empleats públics. És així com es tancava el cercle. A Grècia també la coneixen bé, aquesta història, i l'han pagat ben cara.

Però les il·lusions escapçades no acaben pas aquí. La idea que la democràcia aniria automodulant-se i perfeccionant-se gràcies als nous mecanismes de participació informal –especialment a través de les xarxes socials– no només no ha funcionat, sinó que ha generat una crisi les proporcions reals de la qual encara són difícils de preveure. La victòria de Trump resulta inconcebible sense l'inestimable ajut de Facebook o Twitter. L'any 2019 sabem també que la societat 'low cost' ens ha fet més pobres: l’abaratiment de despeses repercuteix en la disminució dels salaris i en l’augment de l’atur. Volar a Londres per 30 euros, posem per cas, té un cost col·lectiu enorme. La paradoxa resulta impressionant: aquestes ofertes impossibles ens han portat a la ruïna.

No comencem bé l'any, no, i la raó és més concreta del que sembla. A nivell mundial, coses tan diverses com les perilloses batzegades dels mercats financers, o l'aposta cada cop més clara i decidida de les antigues classes mitjanes per les aventures d'extrema dreta, mostren que pocs confien en el futur i en les possibilitats de la política per redreçar-lo. Sigui a nivell mundial o a nivell local, els sopars de duro emocionals que s'han contraposat a la racionalitat política han acabat tenint un efecte devastador. Calen debats intensos i radicals, i s'han de dur a la pràctica amb determinació. En tot cas, això ho han de fer persones capacitades, no les noves masses de l''I like'.