20/02/2018

La qüestió sempre ha estat la llengua

3 min
La qüestió sempre ha estat la llengua

FilòsofSemblava que tot això de la llengua havia passat a un segon pla, però no és pas així. La qüestió de fons -el problema de fons, des de l’altra perspectiva- sempre ha estat la mateixa. La llengua genera una determinada identitat, que porta sense remei a l’autoconsciència de ser un subjecte polític. Tard o d’hora, aquest subjecte polític acaba reclamant un estat propi, i no perquè es cregui millor ni pitjor que ningú, sinó justament perquè s’autopercep d’aquesta manera i no pas com una mera part d’un altre subjecte polític. Aquesta és la cadena quasi sil·logística que ens ha portat on som, la mare dels ous, la clau de tot plegat. Sense la identitat que conforma la llengua, tot hauria anat d’una altra manera, sens dubte.

Ara sempre surt algú que diu: “Sí, esclar, però a Irlanda, per exemple...”; o “A no-sé-on passa el contrari...”, etc. Tot plegat està molt bé, però resulta que això no és Irlanda, ni vivim tampoc a no-sé-on. Per a bé o per a mal, aquí les coses han funcionat així: la pervivència d’una consciència nacional de caràcter polític, no folklòric, no ha anat associada a la religió, o al color de la pell o a altres coses, sinó a l’ús social -és a dir, a l’ús quotidià i real- de la llengua catalana. Per raons polítiques podem jugar a negar aquest fet, o a manipular-lo, o a distorsionar-lo o simplement a esbiaixar-lo d’acord amb els nostres interessos. A l’hora de la veritat, però, la realitat és ben tossuda. Aquesta correlació belluga periòdicament en funció de fets conjunturals, però no prou per poder afirmar que ja ha deixat de tenir sentit.

Ara mateix els catalanoparlants representem si fa no fa un 35% dels habitants de Catalunya. No em refereixo al coneixement de la llengua catalana, que òbviament és molt més elevat, sinó a l’ús habitual i real de la llengua, cosa que tampoc equival al seu ús inicial, però s’hi acosta més. A Catalunya la llengua més parlada avui és l’espanyol, i amb diferència. Per descomptat, ara podríem començar a fer malabarismes percentuals per arribar a conclusions diferents, però crec que ja som prou grandets per entretenir-nos amb aquest tipus de jocs. Les polítiques de normalització lingüística -la immersió, per entendre’ns- han contribuït al coneixement de la llengua i, sobretot, al seu prestigi; el seu impacte en el canvi d’hàbits lingüístics, però, sembla força més modest. En tot cas, sense aquestes polítiques, el català seria avui un patois com un altre, i generaria, amb tota probabilitat, una situació irreversible de folklorització. La llengua no desapareixeria. Però a llarg termini es faria servir sobretot per cantar caramelles, fer pregons de festa major... i poca cosa més. És el que ha passat amb la pràctica totalitat de les llengües de nacions sense estat d’Europa. Això no és una simple suposició -una hipòtesi pessimista-, sinó un fet empíricament constatable que té poques excepcions.

¿Què pretén el PP amb aquest -de moment- globus sonda? ¿No són conscients del consens social que hi ha a Catalunya en aquest tema? Però si fins i tot el Tribunal Constitucional ho veu! ¿No sospiten que tindrien els socialistes en contra? (Ja s’hi han pronunciat obertament, i ho han fet fins i tot amb una certa vehemència.) Penso que en aquesta història les intencions reals no són el que semblen, tot i que, òbviament, intentaran forçar una presència més gran de l’espanyol a les escoles catalanes.

Hi ha dues coses a tenir en compte. La primera i més important és la competència electoral amb Cs pel control de les bosses de votants de la dreta i de l’extrema dreta a Espanya. Cs va néixer el 2006 amb un ideari monotemàtic que pretenia suprimir la immersió lingüística a Catalunya. D’aquest ideari no n’han abjurat mai, ans al contrari. Des de la perspectiva del PP, ara seria el gran moment de poder exercir de “policia bo”: a la vora de certs líders de Cs, la proposta popular sonaria moderada i tot. En segon lloc, aquest globus sonda convenientment teatralitzat pel IX Baró de Claret -més conegut com a Íñigo Méndez de Vigo y de Montojo, ministre d’Educació del govern d’Espanya- es pot llegir com un advertiment sobre les conseqüències d’allargassar la constitució del govern de Catalunya. Mentre el 155 sigui vigent, aquí pot passar això i més.

Dit d’aquesta manera, tot sembla ben innocent. El rerefons és més dur. Suprimida la immersió, Catalunya experimentaria en una generació una veritable divisió ètnica. Les polítiques lingüístiques de la Generalitat -“El català és cosa de tots”- han evitat fins ara aquest abisme. Li interessa, al PP? M’agradaria pensar que no.

stats