L'efecte Valls o l'"efecte 'efecte'"

FilòsofL'efecte Valls, l'efecte Maragall, l'efecte L'Oréal... Com no podia ser d'una altra manera, aquestes seran les eleccions municipals "més decisives dels últims anys". En temps tristos, que no faltin les hipèrboles: són entretingudes i surten de franc. En tot cas, em sorprèn que determinats canvis de noms –que neguitegen des de la perspectiva interna dels partits, però que són irrellevants des d'un punt de vista més ampli– facin "encendre les xarxes", com es diu ara. L'efecte Valls, l'efecte Maragall... A certes edats, d'efectes un ja n'ha vist uns quants. Sempre és mentida: no hi ha cap efecte real. La cosa dura uns mesos, a tot estirar. Abans de les xarxes socials, la cosa trigava a evaporar-se una mica més. Recordo, posem per cas, "l'efecte Laporta", que finalment va acabar de regidor a l'Ajuntament de Barcelona com podia haver acabat de cap de vendes d'una empresa d'ortopèdia o de globus aerostàtics. Pots comptar, quins efectes de pa sucat amb oli...

Hi ha una cosa que podríem anomenar l'"efecte 'efecte'". Vull dir, i penso que no és cap disbarat, que l'amplificació mediàtica de determinats personatges objectivament insignificants pot produir un impacte real en l'electorat. Real, sí, però per norma general efímer. Els efectes profunds, és a dir, els que tenen un recorregut lent i subterrani, no es noten, però existeixen. És com comparar la detonació irrisòria d'un petard amb l'imperceptible i lent moviment tectònic que acaba portant a un terratrèmol o un tsunami. En el cas de les properes municipals, i amb l'excepció relativa de la ciutat de Barcelona, no detecto cap moviment d'aquestes característiques, però no em facin cas perquè no hi sento gaire bé.

Barcelona és una altra història, però per una altra raó. Previsiblement s'hi presentaran polítics amortitzats –el cas més patètic, gairebé tràgic, és el de Valls–. Els qui, com un servidor, tenim el costum de llegir la premsa francesa sabem que, en realitat, no ha pres cap decisió: el seu desprestigi moral –no només polític– és tan gran que s'han arribat a fer recollides de signatures per donar suport a la seva candidatura a l'alcaldia de Barcelona. Producte típic de les joventuts de partit, Valls se n'ha anat de França perquè la seva simple presència genera un rebuig majoritari i transversal. Tot i així, el nacionalisme espanyol i la seva premsa ja l'han adoptat com un bon noi que torna d'unes vacances de res: unes vacances que han durat tota la vida. Permetin-me una mica de vanitat: al febrer, fa molts mesos, vaig predir que això acabaria passant.

Si s'estan fent tantes teories estranyes sobre l'alcaldia de Barcelona i els seus amortitzadíssims possibles candidats –ja veurem quins són els noms que s'afegeixen a la cursa– és per una altra qüestió. Alguns ingenus estan convençuts que això ens farà sortir, en un sentit o en un altre, de la roda de hàmster en què es troba la política catalana des del 27 d'octubre del 2017. "Si guanya aquest voldrà dir que..." Aquesta interpretació 'demostrativa' d'unes eleccions municipals fa pensar que la roda hamsteriana continuarà, absurdament, la seva frenètica immobilitat i, en conseqüència, podrem continuar rodant, és a dir, posant i traient llacets o altres coses per l'estil.

No, amb Valls, amb Maragall o amb el sursumcorda, l'assumpte seguirà exactament on era. De fet, aquesta visió 'demostrativa' de les eleccions municipals pot empitjorar les coses en tots els sentits, per la senzilla raó que refermarà l'actual miratge, és a dir, el de la roda de hàmster que avança milers de quilòmetres cada setmana. L'efectista "efecte 'efecte'", en aquest sentit, té una traducció política nefasta. Perquè resulta que aquí s'ha de fer alguna cosa que no té res a veure amb l'alcaldia de Barcelona, per molt que certs productes de màrqueting casolà pretenguin el contrari. Aquí hi ha un conflicte entre Catalunya i Espanya que no és precisament insignificant. Les parts confrontades tenen dues, i només dues, maneres d'abandonar el coi de rodeta hamsteriana: una és per mitjà del diàleg i l'altra –en el cas del govern espanyol, que és l'únic que la té– fent ús de la força. Les farses judicials d'uns o les manis quinzenals d'uns altres no compten: són sargits precaris que, a la llarga, no serveixen de res. Per responsabilitat, no em cansaré de repetir-ho: o fem política pura i dura, 'à l'ancienne', o continuarem on som.