La taula i la sobretaula

Una sobretaula implica, entre altres coses, lentitud, cordialitat i mòbils apagats

Pedro Sánchez i Quim Torra en una trobada a Pedralbes el desembre del 2018. / ALBERT GEA / REUTERS
FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

Aquest dimecres 26 de febrer de l'any 2020 es constitueix una taula de negociacions a la qual, inexplicablement, no s'ha atorgat cap importància històrica. Dic "històrica", sí, i no crec que es tracti de cap hipèrbole. Sobre el paper, això és una simple trobada entre el govern espanyol i el català caracteritzada pel seu caràcter ambigu i escènicament gris. És –o vol ser, en funció de l'interlocutor que ho expliqui– oficial i alhora oficiosa; voluntària però també forçada per les circumstàncies derivades de l’aritmètica parlamentària; rutinària i extraordinària; cordial i tensa; necessària i oportunista. És una trobada que, en realitat, afecta més els partits que els governs. I aquí encara podríem filar més prim i tot: que pot fer variar l'equilibri de forces en el si dels partits, i també entre les seves coalicions amb altres grups polítics. Els interlocutors reals tampoc no estan gens clars. Per interlocutors no entenc aquí les persones que hi assistiran, i que ja es coneixen, sinó les que ja han determinat amb anterioritat, directament o indirecta, els límits polítics dels temes tractats. Aquí passaran diverses coses alhora. O com ho expressava diumenge l’Esther Vera: “L’anomenada taula seran en realitat dues taules: una taula gran, una gran taula; una taula petita, una tauleta”. M’interessen les dues. 

És molt probable, tanmateix, que tot això acabi en res. Moltíssim. Tot i així, ho reitero, això no és una reunió com una altra sinó un esdeveniment que evoca els pactes que es van dur a terme fa més de quatre dècades, després de la mort de Franco. Els grans canvis d’aquella època van començar amb humils aproximacions, protagonitzades sovint per personatges de quarta fila. Per diferents raons, l'escenificació d'aquesta trobada resulta inassumible tant per la part espanyola (Pedro Sánchez no vol una crucifixió mediàtica acusat d'obrir el camí de la descomposició d'Espanya) com per la catalana, ocupada a clavar-se ganivetades de cara a les properes eleccions. Tot plegat, en definitiva, no convida a l'optimisme. 

Ara la modesta prioritat és un consens de mínims, és a dir, una diagnosi assumible per a ambdues parts

Dit això, provem ara d'imaginar que aquesta trobada bilateral acabi generant els seus fruits. Mentre que als fruits de la prunera se'ls anomena prunes, als fruits del diàleg se'ls anomena consensos. Posteriorment, aquests consensos poden donar lloc a acords programàtics, a accions concretes, etc. O no. En tot cas, això ve després. Convé no barrejar-ho tot amb aquella alegria, que és el que penso que s’està fent de forma interessada i un pèl maliciosa. Ara la modesta prioritat és un consens de mínims, és a dir, una diagnosi assumible per a ambdues parts. A partir d’aquí es pot parlar o deixar de parlar del que convingui, naturalment; però aquest primer pas no se’l pot saltar ningú. És previsible que des de la part catalana es digui que la judicialització i la repressió policial només han comportat que Espanya sigui comparada amb la Turquia d’Erdogan, i des de la part espanyola s’afirmi que l’únic resultat visible dels plantejaments unilateralistes han estat la pèrdua de pes polític i econòmic de Catalunya i la seva manca de complicitats a Europa i al món. No es tracta ben bé de dues diagnosis, sinó més aviat de dos retrets; però com a punt de partida per a una posterior descripció compartida no estaria malament (aquestes dues versions de la mateixa història no s’exclouen, per cert). 

I llavors arriba allò de les línies vermelles. Aquí la cosa es complica. La del govern espanyol –no pot ser d’una altra manera– és la Constitució del 78. La del govern català, la consideració de Catalunya com a subjecte polític, amb totes i cadascuna de les conseqüències que aquest fet comporta, com ara el legítim dret a l’autodeterminació. Aquests dos punts resulten irrenunciables per a les dues parts. És gairebé segur que des del govern espanyol s’interpreti que la condició de subjecte polític porta, tard o d’hora, a legitimar la independència, i que des del govern català es faci una lectura desconfiada del constitucionalisme entès com una simple excusa per mantenir aquest país en un estat de subordinació quasi colonial. 

De tot això se’n parlarà a la taula, tot i que amb denominacions més vistoses i pujadetes de to, de cara a la galeria. Després hauria d’arribar l’hora de la sobretaula, com ha passat sempre. Una sobretaula implica, entre altres coses, lentitud, cordialitat i mòbils apagats. Implica aquella dosi d’intimitat sense la qual no aflora la confiança, la complicitat ni cap altra cosa que vagi més enllà de titulars llampants que s’obliden, però, al cap de vint minuts.