Tot per la pàtria radial

El to displicent de Pérez de los Cobos quan deixa clar que pot fer el que li roti impressiona

El coronel de la Guàrdia Civil Diego Pérez de los Cobos en una imatge d'arxiu / EFE
FERRAN SÁEZ MATEU
FERRAN SÁEZ MATEU Escriptor i professor a la Universitat Ramon Llull

A la dècada del 1970, en un dels pitjors moments dels anni de piombo, quan les Brigades Roges i altres grups d'extrema esquerra van perdre l'oremus, Pier Polo Pasolini digué una cosa que causà commoció. Va afirmar que les veritables víctimes del terrorisme a Itàlia eren els terroni i polentoni del sud, que havien acabat fent-se carabinieri per necessitat, no per gust. Els seus assassins, en canvi, eren majoritàriament nois de bona casa que havien passat per la universitat i que el més proper a un proletari que havien vist en sa vida eren les minyones que tingueren cura d'ells de petits. Per cert, això de terrone i polentone són termes molt despectius que podríem traduir com a "pagesots", "morts de gana" o alguna cosa per l'estil. 

A finals de la dècada del 1990, i a través de les plataformes paragovernamentals que es van dissenyar, subvencionar i teledirigir des del deep state que llavors comandava Mayor Oreja, la idea de Pasolini va passar a formar part de l'argumentari contra el PNB. No, no m'he equivocat: l'argumentari sempre va anar destinat a erosionar el PNB i els seus socis de govern, no a un terrorisme que llavors ja era del tot impopular. De fet, quan Santiago Casado i Pablo Abascal –disculpin, però ja no sé qui és qui– insisteixen encara avui en denunciar una ETA que no existeix és justament perquè l'argumentari continua sent el mateix de llavors. És cert que la majoria de guàrdies civils assassinats per ETA o els Grapo en acte de servei provenien de zones deprimides –i geogràficament molt i molt concretes– de la geografia espanyola. Encara avui, Ourense, Lleó, Salamanca i Zamora són, amb molta diferència, el principal planter del cos. No era precisament el cas de la majoria dels seus alts comandaments, lligats, en molts casos, a l'aparell judicial i militar del franquisme i/o a l'extrema dreta. Dic això pensant en el coronel Diego Pérez de los Cobos Orihuel, que respon a aquest retrat robot d'una manera gairebé caricaturesca. 

El món d'aquell noi d'una aldea gallega que als anys vuitanta va perdre la vida en un atemptat s'ajustava al que havia descrit Pasolini, sens dubte; però no tenia res a veure amb el militar d'acadèmia sorgit de les classes benestants dedicades, des de feia generacions, a l'extracció industrial de triennis de nivell 30. Tots dos pertanyien al mateix cos, per descomptat; però, a banda d'això, els seus interessos eren –i continuen sent– molt diferents, o fins i tot contraposats. Uns van veure des de ben petits que formaven part de les classes subalternes, mentre que els altres sempre van saber que el seu destí era administrar la finca i remenar cireres al BOE. De fet, encara alberguen aquesta convicció: la mirada de supèrbia i el to displicent de Pérez de los Cobos quan deixa clar que pot fer el que li roti perquè aquest jutge o aquell fiscal que pensa igual com ell mai no li causaran problemes, impressiona. 

Tot això no passa per casualitat. Hi ha raons estructurals que ho fan inevitable. La Guàrdia Civil es va fundar fa 176 anys, el 1844, per defensar el nou statu quo derivat de la Primera Guerra Carlina i apuntalar la nova Espanya radial sorgida de la divisió provincial de Javier de Burgos el 1833. En una Espanya essencialment rural, la funció real del cos era mantenir a ratlla aquelles masses de camperols que, de tant en tant, bescanviaven l'aixada pel trabuc de bandoler. Es tractava de defensar els interessos dels cerealistes de Castella i dels grans latifundistes d'Andalusia i Extremadura, entre d'altres. El nou centralisme anava lligat a unes desigualtats extremes que algú havia de mantenir o reforçar. Ho van fer amb una innegable eficàcia: ho van donar tot per la pàtria radial i per les selectes famílies que se'n beneficiaven. Paradoxalment, va ser gràcies a aquelles desigualtats que van quedar garantits els contingents humans de les escales més baixes del cos, generació rere generació...

Totes les institucions tenen un passat que les condiciona, sigui per pura inèrcia o bé per la naturalesa de determinades legislacions que no s'actualitzen com caldria. En el cas del règim del 78, van ser les institucions democràtiques les que es van haver d'adaptar al llegat del franquisme, i no a l'inrevés. El franquisme fou la forma perfecta de nacionalisme espanyol; en aquest sentit, creure que desapareixerà màgicament ha estat, és i continuarà sent una pura il·lusió. Tret que s'imposi la voluntat política de desmantellar-lo, esclar. I és evident que això no passarà.