Vots, emocions i molt soroll
En diversos comicis, la formació política Ciutadans va comptar amb la fidelitat de diverses zones de la ciutat de Barcelona: les més riques i les més pobres. Ciutadans va obtenir, simultàniament, resultats excel·lents a Pedralbes i a Nou Barris. Si observem dades electorals anteriors, tot indica que els primers votaven abans el PP i els segons optaven pel PSC. Què va generar aquesta insòlita –i un punt grotesca– comunió? Què compartien (i continuen compartint)? És obvi que una adscripció nacional basada en el monolingüisme espanyol. A qui busqui altres nexes o lligams de caràcter social o econòmic li recomano un passeig pels sumptuosos carrers de la zona alta de Barcelona i, immediatament després, un recorregut pels barris d'habitatges de protecció social de 60 metres quadrats edificats a la dècada del 1970. Si hi troba algun vincle, truqui'm, sigui l'hora que sigui, i me l'explica. No, la cosa no va pas per aquí. En un moment donat, el partit que llavors comandava l'Albert Rivera apostà d'una manera obscenament clara per l'emocionalització de la política. Era la Roja, oé, oé, oé! Eren les sortides de to parlamentàries cada cop més agressives i estridents, i també les aparicions mediàtiques de tipus que no pretenien res més que muntar el numeret. Es tractava d'una addictiva adrenalina que llavors ja no els podia oferir ni el PP ni el PSC. I per això es van passar en massa a Vox quan aquell to va amollar (el nombre de diputats perduts per Cs al Parlament espanyol coincideix quasi exactament amb els que va guanyar la formació ultradretana).
Coses de la política? No: més aviat, coses de la política de les emocions. Aquest és justament el títol del darrer assaig de Toni Aira publicat per Arpa, i conté anàlisis en aquesta clau, des de Boris Johnson a Angela Merkel, passant per Carles Puigdemont, Pedro Sánchez i, per descomptat, Donald Trump. Si he començat l'article amb el cas Ciutadans és per mostrar que, en clau emocional, es poden entendre més coses que no pas amb altres paràmetres relacionats amb les necessitats bàsiques del personal. No és la primera vegada, ni serà l'última, que els discursos centrats en els símbols pesen infinitament més que un altre tipus de consideracions. I si als símbols hi afegim una escenari adient, un guió seductor i una gestualitat ben estudiada, llavors la cosa és imparable. Tot plegat vol dir que, en el cas de Trump, per exemple, el coneixement intuïtiu d'aquesta eficaç maquineta és menys improvisat i erràtic del que sembla. Diu Aira a la pàgina 43: "El comportament del líder nord-americà a la xarxa i als mitjans no és arbitrari. Ho pot semblar, encaixaria amb ell i sona autèntic. Però no passa perquè sí, ni perquè ningú no ho hagi pogut evitar. Això encara inquieta més, oi?"
Hi ha vots surant per l'aire, hi ha emocions a flor de pell... però falta l'ingredient fonamental: la normalització del soroll, és a dir, el fet de no considerar-lo com un factor pertorbador que cal neutralitzar –o, si més no, atenuar– sinó com un fet inexorable que, en determinats contextos, cal fomentar i tot. Heus aquí Trump proferint bestieses a Twitter... i obtenint-ne un calculat rèdit. El més valuós, des de la seva perspectiva, és haver deixat fora de joc el paper del periodisme professional i rigorós als Estats Units. Si dibuixem una vaga simetria amb quatre dècades de distància entre Reagan / Trump i Thatcher / Johnson, observarem que, malgrat algunes afinitats ideològiques, la veritable diferència és de naturalesa comunicativa. A començaments de la dècada dels vuitanta, fer el pallasso –o ser un pallasso, directament– no només no aportava guanys polítics tangibles, sinó que erosionava. Qui millor ho va entendre llavors fou Mitterrand, altrament conegut com l'Esfinx.
He començat l'article amb un tema d'aquí, i així l'acabaré també. Ara mateix, a Catalunya hi ha vots en joc, moltes emocions creuades i, per descomptat, una considerable sorollada subterrània en l'inframon de les xarxes socials. S'acosten unes eleccions estranyes que se celebraran en un context absolutament anòmal, el de la pandèmia. Els partits que disposin d'alguna estratègia política veritablement factible, l'explicaran el millor que puguin. Però els qui es limitin a proposar sopars de duro, no tindran cap altre remei que portar fins al límit la retòrica simbòlica i el to purament emocional. El que em neguiteja no és que venguin fum, sinó que portin de patac la política catalana al fangar argumental del populisme. Entrar i xipollejar-hi és sempre temptador. Només cal un mòbil i poca feina.
