Misc 21/12/2011

La gran ruptura

i
Ferran Sáez
3 min

La meva formació acadèmica va coincidir, aproximadament, amb el darrer gran debat que de moment ha viscut el pensament occidental: la contraposició entre el llegat de la Il·lustració i la postmodernitat. Entre el 1979 (quan Lyotard publica La condició postmoderna ) i el 1985 (quan Vattimo treu La fi de la modernitat i Habermas El discurs filosòfic de la modernitat ) els darrers marxistes seriosos i els primers postmoderns substancials es retreuen mútuament coses de molta volada. Com sol ser habitual, però, a la vora d'aquesta discussió -absolutament impenetrable sense un mínim bagatge filosòfic- van aflorar cridòries insignificants, polèmiques de joguina, conceptes escarransits. És l'època en què, amb tota naturalitat, es parla de rebosteria postmoderna o, tant li fa, de manicura il·lustrada . Això ha passat sempre i no cal donar-hi més importància de la que té. Sí que resulta interessant, però, saber distingir entre els debats d'idees més o menys rigorosos i les seves inevitables caricatures. Resulta interessant, i també útil: no hi ha res més desagradable que una aixecada de camisa.

L'altre dia, tot escoltant un programa de ràdio d'aquests en què es barregen el budisme i la física quàntica amb la sostenibilitat holística i la reencarnació, vaig constatar que el debat sobre els valors va pel camí de transformar-se en una col·lecció de tòpics de sobretaula. Repeteixo que això és inevitable, però sap greu: és una manera de desvirtuar, i fins i tot de ridiculitzar, una qüestió molt important. En les actuals circumstàncies, el tema dels valors representa, al capdavall, una manera com una altra de mirar-nos a nosaltres mateixos i d'avaluar què hem estat i què voldríem ser. Quan tot això es barreja confusament, i també deshonestament, amb el nyeu-nyeu ensucrat de la musiqueta new age , el desastre està servit. Convindria no oblidar que si ara mateix el debat sobre els valors es recupera és justament perquè algú va decidir fa uns quants anys que ja no tenia cap sentit. La generació que va protagonitzar aquesta "gran ruptura" cultural, en expressió de Fukuyama, no pot pretendre ara repintar la moto i tornar-la a vendre sota una altra marca.

Fa 35 o 40 anys no van ser precisament pocs els que van argumentar que la responsabilitat era un prejudici burgès; l'esforç, un resultat de l'alienació capitalista, i la puntualitat, un tipus de neurosi obsessiva. Tampoc van ser cap minoria els que opinaven -i publicaven- que les drogues eren una forma "d'obertura psicoperceptiva" o que calia calar foc a La Gioconda perquè representava una forma d'art aliè a l'engagement . Per descomptat, els valors constituïen llavors una discussió impensable. "No hi ha fets morals, sinó interpretacions morals dels fets", repetien com si fos un mantra, traient de context la cèlebre frase de Nietzsche. Doncs ara resulta que no: les velles conviccions contraculturals han cedit al pes de la moda, i qui no es treu de la màniga alguna frase feta sobre els valors sembla que no és ningú. Déu n'hi do, però, la barra que cal tenir per defensar alhora el llegat dels hippies i el valor del treball (l'exemple no és figurat, per cert).

És impossible que el debat sobre els valors sigui amable i complaent com una homilia rutinària. És també impensable que es pugui dir alguna cosa substancial partint d'una distorsió històrica prèvia, com si els despropòsits que acabem d'assenyalar no haguessin existit mai. Ras i curt: si ara, tot just ara, parlem de responsabilitat és perquè un bon dia vam considerar que es tractava d'una idea alienada que fomentava la pèrfida superestructura capitalista, o que només era una coartada del sistema de producció fordista per garantir la seva eficàcia. Sense analitzar prèviament la naturalesa i les conseqüències reals de la gran ruptura cultural que s'esdevingué entre finals de la dècada dels 60 i començaments de la dels 70 del segle passat, qualsevol consideració sobre la recuperació o no recuperació de determinats valors resulta completament estèril. Cal reconèixer que es tracta d'un tema incòmode, entre altres coses perquè compromet d'una manera molt severa la visió que té de si mateixa tota una generació.

Diumenge passat, el meu bon amic Gregorio Luri publicava en aquest mateix diari un article intitulat "La bombolla ideològica". Deia: "Ens havíem oblidat de la naturalesa perquè ja en teníem prou amb el paisatge, el turisme d'aventura i l'ecologia". La gran ruptura va consistir, entre altres coses, a pensar que eren el mateix. Que no ens tornin a vendre el mateix producte, sisplau.

stats