Misc 18/12/2013

La impunitat

i
Ferran Sáez Mateu
3 min

La primera persona que em va venir al cap després de sentir l'altre dia la comparació de Rosa Díez entre el nazisme i el sobiranisme català va ser Max Cahner, que va morir fa ben poc. No és difícil d'imaginar la perplexitat i la indignació que hauria pogut sentir, i amb tota la raó del món, una persona amb els seus orígens. No és pas l'únic, però. Rosa Díez no va dir res quan Llanos de Luna va presidir un homenatge on hi havia membres de la División Azul. Aquí sí que era perfectament lícit fer una referència al nazisme, fins i tot amb una freda pàtina acadèmica. Tot això està més que estudiat i no crec que ningú es pensi que aquells soldats espanyols aliats de l'Alemanya nazi eren banderers de les llibertats democràtiques, la tolerància i la fraternitat universal. En el cas de Rosa Díez, però, hi ha una disculpa: és una persona sense formació que disposa de les mateixes eines intel·lectuals per fer referència a la Segona Guerra Mundial que les que tinc jo per dirigir una central nuclear, aproximadament. Vull dir -i no m'agradaria ser groller- que una cosa és saber potinejar els ressorts interns d'un partit per poder estar a la trona des de fa més de 30 anys i una altra molt diferent parlar amb propietat de certs assumptes que, si no vaig errat, no s'explicaven a les classes de mecanografia. Penso que per mantenir un debat d'idees cal justament això, idees. No val la decla setmanal, ni el discurset del Congrés, ni la peroració de míting. No. Cal un cert nivell, per expressar-ho amb una certa cruesa, i no crec que aquest sigui el cas. Deixem-ho córrer, doncs, però sense perdre de vista que una sortida de to d'aquesta mena té conseqüències penals en molts països d'Europa.

Això sí: convé fer un apunt sobre el concepte d'odi i els esdeveniments històrics que hi solen anar associats. Què passa quan els fets no quadren en absolut amb el nostre relat? ¿Descartem l'odi cec com a motor? No: millor inventem-nos uns altres fets on tot encaixi millor. Els posaré un exemple directament fabulat per l'entorn de Rosa Díez des de fa relativament poc. Es tracta d'una reinvenció de la història en el sentit literal de la paraula. Melitón Manzanas González (1909-1968) va ser la primera víctima mortal d'ETA fruit d'una acció premeditada. Manzanas tingué una merescuda fama de torturador i, com a cap de la policia d'Irun, va ser un entusiasta col·laborador de la Gestapo des del 1941 fins al final de la Segona Guerra Mundial. Ara sí que parlem de nazis de debò, oi? Però, esclar, aquests sinistres detallets enterbolien la curiosa visió de la història que Rosa Díez comparteix amb Mayor Oreja i tants altres. No, calia explicar les coses d'una altra manera, perquè si no la frontera moral es complicava perillosament. Va ser així com es va buscar una víctima homologable, que confirmés amb claredat qui eren, indiscutiblement, els bons i els dolents. L'any 1960, un grupuscle d'extrema esquerra anomenat DRIL (Directorio Revolucionario Ibérico de Liberación: el nom era molt llarg però en realitat es tractava de mitja dotzena de gallecs) va posar una bomba a Sant Sebastià que va provocar la mort d'una nena de dos anys, Begoña Urroz Ibarrola. Sobre l'autoria d'aquest atemptat no existeix ni el més mínim dubte, fins i tot a nivell oficial i policial, però era una magnífica manera d'alterar la relació causal dels fets. De sobte, l'origen d'ETA ja no tenia res a veure amb l'assassinat de l'autèntic amic dels nazis, el comissari Manzanas, sinó amb el d'una persona innocent i indefensa. La baixesa moral d'aquesta distorsió fa feredat, en la mesura que ni tan sols s'atura davant del cadàver d'un infant.

ETA és criticable des de qualsevol perspectiva, però això no faculta ningú a reinventar-se la història per la cara. És improbable que, en les actuals circumstàncies, cap historiador espanyol reaccioni contra l'esmentada falsificació. També és del tot impensable que cap fiscal digui res sobre la comparació entre el nazisme i el procés polític que es viu a Catalunya. Hi ha una impunitat, i aquesta impunitat no només genera desconcert, sinó també indefensió. Un cop plantejada la pregunta de la consulta i acordada la data per dur-la a terme, aquesta indefensió podria arribar a extrems intolerables. Hi haurà unes coses que s'interpretaran d'acord amb l'article 510 del Codi Penal i altres pitjors que, en canvi, seran ignorades. Això ja ha començat a passar, de fet. ¿Ens estem endinsant en un interregno selvàtic? M'agradaria pensar que no, per descomptat. En tot cas, aquest tipus de situacions són un clàssic als tribunals internacionals, un cop superat l' interregno.

stats