16/04/2020

Els límits raonables

2 min

Imaginem que, per alguna raó, l'administració catalana disposa de 7,5 milions de polseres com aquelles que porten alguns delinqüents en situació de llibertat vigilada. Suposem, a més, que no només tenen un geolocalitzador, sinó que també poden escoltar converses o prendre la temperatura. Posats a imaginar, que puguin fer anàlisis de sang i que siguin obligatòries periòdicament; cada tres hores, vinga. I, a més, que portin una alarma relacionada amb la freqüència de la tos. Etcètera. Molt bé: ja ho tenim tot apamat, doncs, fins i tot qüestions que van més enllà del coronavirus, com ara la possibilitat de prevenir certs actes delictius. Si fóssim una mica primaris, ara plantejaríem –millor amb una certa teatralitat– la vella disjuntiva: en aquests temps excepcionals, ¿cal apostar per la restricció de drets bàsics en detriment de les nostres llibertats? Aquest és un exemple perfecte de falsa dicotomia i, de passada, ha servit sovint per justificar coses injustificables, o per proposar-les.

Una manera de plantejar, amb molta més sensatesa, la mateixa qüestió té a veure amb els límits èticament i legalment modulables en un context de manifesta excepcionalitat. Per exemple, tant des d'un punt de vista ètic com legal, el confinament massiu està justificat en nom del bé comú i està emparat per la legalitat. No crec que hi hagi res a dir. Tampoc pel que fa als dispositius per prendre la temperatura en aeroports, etc. És a dir: el meu dret a moure'm lliurement té aquí un límit circumstancial i provisional raonable. La polsera imaginària obligatòria que comentàvem al començament, en canvi, vulneraria diversos drets fonamentals relacionats amb la privacitat.

En aquest cas, l'excepcionalitat de la situació no pot justificar la remodulació del límit ètic ni del legal, ni que sigui de manera provisional o circumstancial. Penso que aquest plantejament permet entendre millor les coses que no pas la vella i falsa disjuntiva entre seguretat i llibertat. Tancant l'argument en aquest punt, però, tot seria molt –massa– senzill. Resulta que hi ha una qüestió que donem per suposada i que, si més no, és discutible: la mateixa noció d'excepcionalitat. ¿Qui en pot decretar la fi, sense por de pecar per excés o per defecte?

stats