09/01/2013

Els nostres abismes fiscals

3 min

Hi ha, dit molt a l'engròs, dues grans maneres d'entendre la fiscalitat. La primera es basa en la idea moderna de contribució proporcional a les coses comunes: els fanals dels carrers o l'asfalt de les carreteres són de tots, i sembla raonable i just que per sufragar-los existeixi un criteri progressiu (és a dir, que pagui més qui més tingui). La segona, en canvi, es basa en la idea antiga de mera recaptació d'impostos en funció de la facilitat de fer-ho, i no amb criteris d'equitat: en aquest cas, l'Estat es diferencia poc d'un bandoler. Tinc la impressió que, per culpa dels estralls de la crisi econòmica, està tornant aquesta idea arcaica de la naturalesa de la fiscalitat. Paral·lelament, penso que està resorgint el vell populisme dels "rics i pobres", que no falla mai. En nom d'això, alguns troben normal que es pugui exigir el 75% d'impostos per rendes de treball, com en el cas de l'actor rus d'origen francès Gérard Dépardieu. Val a dir que d'altres també troben normals martingales com les sicav (societats d'inversió de capital variable), fetes ad hoc perquè els rics de debò no afluixin la mosca més enllà del que considerin oportú. A un servidor de vostès no li sembla normal ni una cosa ni l'altra.

El debat sobre els impostos revifa gràcies a la crisi: benvingut sigui. La fiscalitat no deixa de ser la radiografia més delatora de la naturalesa de l'acció política i del seu rerefons ideològic. En el cas de Catalunya, a més, mostra amb cruesa la relació quasi colonial amb Espanya. En general, el debat sobre l' abisme fiscal americà ha arribat a Europa molt simplificat, amb la divisa primària que els republicans volen pagar menys impostos i els demòcrates més. En realitat, tots dos aspiren a models de societat diferents en què la fiscalitat implica alguna cosa més que una recaptació d'impostos. Posem sobre la taula, per exemple, la qüestió de la suculenta desgravació fiscal per la compra d'un habitatge, responsable que a l'estat espanyol hi hagi hagut una bombolla immobiliària que no s'ha produït en altres països amb circumstàncies similars. Si Rajoy l'ha suprimit no és perquè no hi cregui, sinó perquè ja no té quartets per permetre's aquesta alegria. Era evident que una mesura com aquella, sostinguda al llarg de tants anys, acabaria distorsionant el mercat immobiliari en la mesura que gairebé obligava a comprar. La persona amb uns ingressos mitjans que no ho feia sabia que deixava escapar un pessic molt important i per això, encara que es tractés d'una decisió objectivament irracional, acabava signant una hipoteca per accedir a un pis sobrevalorat. Heus aquí una mesura fiscal que va acabar tenint una traducció col·lectivament monstruosa, i amb un recorregut de dues generacions. Què la va motivar? Als Estats Units, si més no, han verbalitzat sense complexos allò que correlaciona la reforma de la sanitat pública i altres serveis amb l'increment de la fiscalitat. Els uns hi estan a favor i els altres s'hi oposen, però tots n'han parlat. Aquí, en canvi, es treu i es posa una desgravació que condiciona el teixit econòmic general i el patrimoni particular com si no passés res en cap cas.

L'absència d'un debat social real sobre aquest tema i altres de semblants convida a sospitar de l'eficàcia dels nostres mecanismes deliberatius. Fins i tot resulta lícit pensar que certes mesures de gran abast potser no són el resultat d'una decisió sinó d'una simple i atzarosa inèrcia. En tot cas, no deixa de ser curiós que hàgim percebut l'anomenat abisme fiscal nord-americà com si aquesta qüestió ens resultés aliena o exòtica. A Catalunya tenim ara mateix el nostre propi abisme, en forma de repartiment injust del dèficit per part del Regne d'Espanya. Però per no abandonar en fals la crisi convé observar amb honestedat la profunditat dels propis precipicis. Quan, per exemple, la piràmide poblacional tingui una forma estrambòtica -la de les legions de jubilats del baby boom mantinguts pels quatre contribuents de l'època de la natalitat zero- el sistema públic de pensions resultarà insostenible. Heus aquí un abisme que s'acosta i que té una clara dimensió fiscal, a curt, a mitjà i a llarg termini, i tant en una Catalunya dependent com independent, o en una Europa amb euro o sense, tant si plou com si neva. Estic convençut que les veritables estructures d'estat han de tenir abans que res una dimensió mental. L'estat propi comença assumint-lo com una manera nacionalment digna de resoldre els nostres problemes, no de pressuposar que desapareixeran per art de màgia quan siguem independents.

stats