El que donem per fet

Moltes vegades, quan fem referència a les dificultats de comprensió que planteja la filosofia, el problema no rau tant en la dificultat de la resposta com en el desconeixement de la pregunta que la va motivar. De les primeres temptatives filosòfiques dutes a terme fa 25 segles, ens n’han arribat algunes respostes escadusseres, però no unes preguntes que, en el moment de ser formulades, eren massa òbvies. Si, posem per cas, ara considerés oportú explicar al lector que he escrit aquesta frase davant de la pantalla del meu ordinador, i no en una llibreta, és molt i molt improbable, moltíssim, que afegís: “Una pantalla d’ordinador, per cert, és una superfície plana d’aproximadament 50 cm x 30 cm que serveix per a...”, etc. Avui, aquesta acotació resultaria no només redundant, sinó fins i tot desconcertant o ridícula. Desconec si també ho serà d’aquí tres o quatre segles, però.

Abans de la Segona Guerra Mundial l’expressió raça ària, per exemple, tenia en general un ús tècnic més vinculat a l’etnologia o a pseudociències com la frenologia que no pas a la política. Després, en canvi, va esdevenir un terme severament connotat, per raons prou conegudes i justificades. Com seran llegits els nostres debats d’aquí només dues o tres generacions? Com podem saber quins temes, o quines paraules, acabaran acumulant adherències que els transformaran inexorablement en una altra cosa? Avui l’expressió sistema nerviós, per exemple, és completament neutral. Però com sonarà d’aquí dos segles? ¿Es considerarà, per alguna raó que ara som incapaços d’imaginar, ofensiva? ¿O potser serà emmarcada en el context d’una teoria ja superada, obsoleta?

Pensava en tot això tot contemplant, fa ben pocs dies, la impressionant desfilada militar que va muntar el règim de Corea del Nord. El fet que darrere d’aquest règim només hi hagi una gegantina ficció la fa encara més impressionant, i també més dramàtica. Vaig adonar-me que, encara que estiguéssim veient les mateixes imatges televisives a l’hora de dinar, el meu fill de 16 anys i un servidor percebíem, en realitat, coses diferents. A mi, aquella parafernàlia em feia evocar sense remei els vells dinosaures soviètics veient passar míssils i més míssils per la plaça Roja. A la generació dels meus pares, o a la dels meus avis, aquelles imatges els haurien portat a la memòria altres sensacions, connectades amb altres vivències. La història s’estudia als llibres d’història, i un pot saber que el fundador de la República Popular de Corea del Nord va ser Kim Il-sung, nascut l’any 1912 i mort el 1994. Però, en relació a les vivències, la cosa acaba exactament aquí. Compte: no parlo de memòria, sinó de vivències, personals, intransferibles i, molt sovint, incomunicables.

L’any 1989 l’esquerra europea va fingir una certa sorpresa en constatar que, ni que fos indirectament, havia donat suport a règims polítics que van malmetre la vida de diverses generacions de persones. Si a Polònia, a Hongria i en molts altres països de l’esfera soviètica hi ha avui una veritable al·lèrgia a tot el que representen els valors de l’Europa Occidental és perquè consideren que, en nom de la utopia, se’ls va tractar fins fa poc més d’un quart de segle com a insignificants ratolinets de laboratori. Des d’aquí podem dir això i allò altre, però ells esgrimeixen vivències. En relació a Corea del Nord o a Veneçuela o on sigui, convindria no menystenir-les tan alegrement, aquestes vivències. No em refereixo a abstractes teoritzacions ideològiques, sinó al fet de disposar o no disposar de paper de vàter o de compreses. Per a un anticapitalista de bona casa aquest tema és una vulgaritat, ja ho sé, però la nostra obligació moral és no donar per feta la universalitat de l’accés al paper de vàter.

Corea del Nord ens recorda obstinadament què va ser, i què continua sent, el socialisme real. Fa uns mesos, l’admirat Albert Pla Nualart objectava, en relació a la polisèmia del terme, que la Suècia d’Olof Palme també entrava dins d’aquesta categoria, i això és injust. Té tota la raó; tècnicament, però, Suècia ha estat sempre un país capitalista (que, per cert, va estar a punt de fer fallida als anys noranta a causa de la seva fiscalitat delirant: qui millor ho ha explicat ha estat Mauricio Rojas). Avui encara hi ha gent que defensa retòricament el tipus d’economia que practica Veneçuela o Cuba, apel·lant als innegables defectes del capitalisme. Mentalment, potser estem immersos encara en l’escaquer nítid de la Guerra Freda. Ara, m’agradaria saber què en pensaran d’aquesta apologia d’aquí tres o quatre generacions.