Per què guanya l’Estat Islàmic?

La premsa internacional tendeix a minimitzar l’avenç de l’Estat Islàmic. El cert és que aquest pseudocalifat format amb elements tan diversos com les restes de l’antic exèrcit de Saddam Hussein, delinqüents comuns locals, radicals sunnites i marginals de tots els suburbis d’Occident està guanyant. Alguns analistes amb ganes d’épater le bourgeois diuen que es tracta d’un projecte polític com un altre, tot i que la guerra en distorsiona la imatge, etc. No s’adonen que entre el cèlebre assaig de John Gray —Al-Qaida i què significa ser modern— i el que està passant realment allí hi ha una distància insalvable. A banda de degollar milers de persones indefenses, crucificar cristians, arrasar pobles sencers sense perdonar la vida ni als nens ni als ancians o de destruir monuments, aquest grup terrorista no té cap altre objectiu polític. Va ser André Glucksmann qui en va trobar el desllorigador: es tracta de pur nihilisme. I és tot just aquesta seducció pel no-res la que explica, per exemple, els atemptats suïcides. La vida no és res, la mort no és res, jo no sóc res, els altres tampoc no són res...

En tot cas, penso que tant la tesi de Gray com la de Glucksmann no permeten entendre del tot per què guanya l’Estat Islàmic; per què, per exemple, ha ocupat fa ben poc un lloc tan emblemàtic com l’antiga Palmira sense que ningú hagi estat capaç de parar-los els peus. Qui potser es va acostar millor al problema moltíssim abans que existís va ser el gran historiador belga Henri Pirenne (1862-1935) en la seva obra pòstuma, Mahoma y Carlomagno. La clau és una comparació entre les invasions germàniques i les islàmiques. “La gran pregunta que es planteja —diu Pirenne— és saber per què els àrabs, que no eren pas més nombrosos que els germànics, no van ser absorbits com aquests per les poblacions de les regions de superior civilització que van conquerir. Només hi ha una resposta, i és d’ordre moral. Mentre que els germànics no tenien res per contraposar al cristianisme de l’Imperi, els àrabs estaven exaltats per una fe nova”. Aquesta explicació d’ordre moral resulta, al meu entendre, perfectament coherent. A diferència del que sol dir el lloc comú, la gent no mor —ni mata— mai per idees sinó tot just per certeses, que en el cas de la religió poden arribar a ser absolutes, indubtables. La “gran pregunta” que es feia Pirenne la dècada del 1930 val per a l’Edat Mitjana, evidentment; però, i avui? Allò que als segles VII o VIII era una “fe nova”, ho continua sent el 2015? En definitiva, en un món cada cop més secularitzat: d’on prové aquest insòlit vigor? Guanya realment per això, l’Estat Islàmic?

Estic convençut que els exmilitars de l’exèrcit de Saddam Hussein o els aturats crònics dels suburbis d’Occident que se’n van cap a Síria no són dipositaris de cap fe religiosa real, islàmica o no islàmica. Només cal repassar la trista i alhora anodina biografia dels qui van cometre els atemptats de Charlie Hebdo: no havien posat els peus en una mesquita fins uns mesos abans de radicalitzar-se. Descartada la fe, per què van matar i morir, doncs? Probablement, perquè l’embolcall extern i en aquest cas apòcrif de la fe —els vistosos turbants, les barbes que ni ells, ni els seus pares, ni els seus avis, havien dut mai— els atorgava la il·lusió d’una identitat rotunda i sòlida com un gran bloc de granit. Aquesta identitat inventada ofereix una mena de consol existencial, malgrat l’altíssim preu del peatge. Si ets nét, fill i germà d’aturats crònics subsidiats; si no saps si ets ben bé francès o algerià, europeu o africà; si els carrers del suburbi on veus passar les hores són exactament iguals que els de qualsevol altre suburbi del món, aquí tens una oportunitat de reconstruir la teva biografia, la teva identitat. Deixaràs de ser un anònim desgraciat per convertir-te en un heroic mujahidí.

Per què guanya, doncs, l’Estat Islàmic? Perquè regala una nova i atractiva identitat a qui no en té. Fins fa una generació, els diferents estats europeus podien competir amb aquesta oferta: l’ascensor social no era pas un mite. Les coses han canviat molt, en aquest sentit. Han canviat tant, que el 2005, ara fa una dècada, la banlieue ja va transformar-se en un camp de batalla. El radicalisme només prospera en paisatges humans que, més que pobres en un sentit material, estan desproveïts d’expectatives vitals raonables. Els marginals que s’apunten a l’Estat Islàmic no ho fan a canvi del subsidi amb què volen seduir-los els estats europeus. Ho fan per una altra raó. Fins que això no quedi clar, la seva victòria està assegurada.