Una responsabilitat històrica
Ahir, 11 de setembre del 2012, el procés de transició nacional va avançar irreversiblement cap a un nou estadi, impensable fa ben pocs anys. El pas endavant no es va deure a una qüestió quantitativa, de més o menys manifestants, sinó qualitativa: sembla que les classes mitjanes d'aquest país han pres una decisió. Això només passa en moments històrics molt i molt puntuals. Fa 35 anys dues generacions de catalans que havien viscut la Guerra i la postguerra, respectivament, van optar d'una manera molt clara per la via autonomista. Sembla que aquest camí s'ha exhaurit i cal buscar-ne un altre. La primera generació de la qual parlem ja no està entre nosaltres, tret d'algunes persones de molta edat, i la segona ja no és hegemònica des d'una perspectiva demogràfica. Dic això perquè si no contextualitzem la qüestió socialment i generacionalment no entendrem gran cosa del que està passant ara. Ahir no vam presenciar, en aparença, l'enèsima reacció a un greuge més o menys objectiu, ni tampoc cap gest resistencialista i testimonial. L'actitud d'ahir era obertament, incontestablement propositiva. Això ho canvia tot, i alhora no canvia res: en l'actualitat, l'única forma de legitimitat que acaba portant al reconeixement internacional d'una variació politicoadministrativa de l' statu quo és la que deriva de processos democràtics reglats.
Com que ja som grandets, sabem o hauríem de saber que aquest canvi de rumb que vam emprendre ahir té unes conseqüències. Unes ens beneficien clarament i altres no. Això s'ha d'explicar des de la més estricta normalitat, com s'expliquen tantíssimes altres coses. Però resulta que hi ha un discurs de la por que es basa a subratllar només les segones, i un discurs pueril simètric que planteja aquesta qüestió com si fos un amable episodi dels Teletubbies . Enmig hi hauria d'haver la responsabilitat històrica de les generacions que hem optat per aquest canvi de rumb. Això de la responsabilitat històrica no és cap metàfora, ni cap frase feta, ni cap expressió grandiloqüent: només és el mínim que cal exigir-li a una persona adulta quan pren una decisió important amb efectes a llarg termini sobre el conjunt de la societat. Convindria no amenaçar, com va fer fa poc un militar espanyol, ni mentir, ni tergiversar en un sentit o en un altre. Disculpin la sortida de to, però en començo a estar fart tant dels desaprensius que diuen que el meu país acabarà sent com Sarajevo com dels mestretites que preveuen instantanis rius de llet i mel a la vora dels quals el lleó jaurà amb la gasela. Tot plegat em sembla vergonyós, i en el cas de les amenaces, directament delictiu.
Tant si la considerem una imatge incerta com una precisa radiografia, la manifestació d'ahir hauria de marcar un punt de no retorn a l'hora de sortir d'aquest pedregar inviable. El pedregar ve de lluny, sens dubte, però la constatació definitiva que no tenia sortida arrenca amb la immensa errada política del nou Estatut, basada en un càlcul de forces absolutament erroni. Consti que el primer a advertir-ho va ser el president Pujol, que no sembla mancat d'olfacte polític. Compte, perquè la multitud que es va aplegar ahir podria portar-nos a tornar a calcular malament quin és el nostre pes real i quin el que representa avui Espanya, especialment des de la perspectiva internacional (Unió Europea, ONU, OTAN, etc.). Ara cal una cosa tan senzilla com ser coherents. En cas contrari ens perdran el respecte i, el que és molt pitjor, erosionarem la nostra credibilitat com a poble davant de nosaltres mateixos. Tenim la responsabilitat històrica de culminar amb èxit un procés de transició nacional, però no tenim cap necessitat de fer la lloca ni de dramatitzar les coses més del que sigui estrictament necessari. Cal una mica de flegma, i fins i tot de sentit de l'humor (sé que sona estrany, però el necessitarem).
Fa molts anys, més de dos mil·lennis, Aristòtil va definir la valentia com el just terme mitjà entre la temeritat i la covardia. La vella definició continua sent útil. Som davant d'un immens repte polític que afecta les generacions futures. Exigeix essencialment valentia i, per tant, exclou tant els temeraris com els covards. A aquests últims se'ls veu venir de lluny, però als falsos temeraris no tant. Dic això perquè, a banda de la vehemència sempre anònima dels comentaris digitals, de temeraris de debò en veig ben pocs, per no dir cap. Tant hi fa. Ara és l'hora de fer política, d'exercir la seriositat i la responsabilitat, el compromís i l'esforç. La resta és anecdòtic i insignificant.
