Misc 19/09/2012

La veritable frontera

i
Ferran Sáez Mateu
3 min

Darrerament s'ha tret la pols a paraules amb adherències més aviat sinistres, vull suposar que sense cap mala intenció. Fa poc, en una carta enviada als militants del seu partit, Albert Rivera afirmava que " C's está preparado y dispuesto a liderar el movimiento unionista " a Catalunya. Déu n'hi do: què se n'ha fet del constitucionalismo , aquell fantàstic eufemisme? Potser Rivera no recorda determinats episodis feliçment superats i per això utilitza aquesta denominació tan amenaçant. Això és el que m'agradaria pensar, si més no. Paga la pena de ser una mica més prudents amb l'ús de determinades paraules. Les declaracions sobre una possible "partició territorial de Catalunya" també coincideixen perillosament amb projectes que no van acabar gens bé. Hi ha altres imatges que també tenen adherències històriques sinistres: el nacionalisme català més friqui, el que ja no pinta res en aquest nou escenari, té una estranya fixació per les desfilades nocturnes amb torxes; deu ser que no han vist els documentals de Leni Riefenstahl, o que confonen el seu nom amb el d'una marca de rentadores.

Sigui com sigui, la carta signada per Albert Rivera dibuixa quina és ara mateix la veritable frontera. Tal com està plantejada, no es basa en una línia divisòria entre el nacionalisme català i el nacionalisme espanyol, o conceptes afins. No. El que dibuixa realment és una frontera entre els ciutadans que creuen que la resolució dels conflictes s'ha de basar essencialment en les regles elementals de la democràcia -començant per la més elemental de totes: la de la majoria- i els qui no ho creuen així. Rivera no recorda sovint que ell representa una minoria respectable però numèricament insignificant, que té plena legitimitat per a expressar les seves opinions però que no pot pretendre imposar-les. A qui representa C's? No ho sé. En tot cas, és evident que no són els castellanoparlants: el dia 11 els carrers de Barcelona n'estaven plens, de castellanoparlants cridant consignes sobiranistes.

La paraula democràcia s'ha acabat transformant en una crossa retòrica que ja no vol dir ben bé res. Però resulta que sí que vol dir unes quantes coses, i no són cap vaguetat. Les dues úniques nocions de la democràcia grega que encara guien la nostra són tan fundacionals, tan nuclears, que encara es continuen dient en grec. Es tracta de la isonomia i de la isegoria . La traducció no és senzilla perquè les dues realitats històriques, la nostra i la de fa 25 segles, no són tampoc intercanviables. Tot i així, isonomia fa referència a la igualtat de drets i isegoria -això és més complicat de traduir- a la igualtat de paraula, és a dir, al fet que totes les opinions puguin ser escoltades per la resta de la comunitat en igualtat de condicions. Pel que fa a la primera qüestió, els catalans majors d'edat tenim exactament les mateixes possibilitats d'agafar una papereta on hi posa "C's" (és el que van fer 105.827 persones les passades eleccions al Parlament de Catalunya, el 3,4% del cens) o una papereta on hi diu, posem per cas, "CiU" (és el que van fer la majoria: 1.198.010 ciutadans, el 38,47% del cens). És ben senzill, oi? Doncs bé, la democràcia no consisteix exactament a agafar una papereta o una altra (això és una qüestió no només privada, sinó fins i tot secreta), sinó a ser escrupolosament respectuosos amb els resultats finals del conjunt final. Menystenir les minories és poc democràtic, ignorar les majories, gens. Pel que fa a la isegoria , convindria recordar la immensa campanya periodística auspiciada successivament per dos grups mediàtics al servei de C's des del juny del 2005 fins que aquest suport va col·lisionar amb els interessos del PSOE primer i del PP després. Aquí, d' isegoria , ben poca.

Jo crec que el gran debat polític previ, ara mateix, no és entre partidaris d'una secessió o partidaris de l' statu quo vigent, sinó entre partidaris d'acatar la voluntat de la majoria o partidaris de no fer-ho. Primer hauríem de parlar d'això, i després ja discutirem altres coses: la secessió de Catalunya, els ecosistemes idonis per a la cria del musclo i el que convingui. Però primer cal determinar les regles del joc amb molta claredat, i cal que els corresponsals internacionals prenguin nota dels termes exactes del debat, de qui diu què i de qui ho deixa de dir. La veritable frontera entre uns i altres és ara mateix aquesta. Però, com els deia la setmana passada, cal negociar-la amb sentit de l'humor i cordialitat. L'odi provoca estrenyiment, i el ressentiment, fins i tot, càncer.

stats