La veritable puta i l'autèntica Ramoneta

Que una part del catalanisme conservador ha fet molts cops de puta i de Ramoneta ja des d'abans de la instauració de la Mancomunitat és un fet que resultaria ociós de discutir. Molts posarien en dubte, però, que una part del nacionalisme català d'esquerres també hagi actuat així. Fa només una setmana, exactament dimecres passat, hom va poder assistir a una veritable orgia de consideracions hipòcrites sobre el règim d'Hugo Chávez, mort la nit anterior. Ningú no va voler evocar que era un militar colpista que el 4 de febrer del 1992 es va alçar en armes contra un govern legítim; o que els seus amics i familiars directes s'han enriquit escandalosament; o que hi ha milers de veneçolans que han hagut d'optar per l'exili forçós; o que les dades sobre eradicació de la pobresa que dóna el govern de Veneçuela i els que han observat la majoria d'organismes internacionals seriosos no tenen res a veure; o que s'han tancat o boicotejat tots els mitjans de comunicació veneçolans mínimament crítics; o que Chávez es va convertir en el millor aliat del sinistre integrista judeofòbic Mahmud Ahmadinejad; o que l'ONG Human Rights Watch -gens sospitosa de ser de dretes, precisament!- va declarar el mateix dia de la seva mort que "la presidència d'Hugo Chávez estava caracteritzada per una dramàtica concentració de poder i una oberta desconsideració per la garantia de drets humans bàsics"... La llista fóra tan llarga, i sobretot tan greu! Per tancar-la, una anècdota: ¿és que potser a ningú no li ve de gust recordar, per exemple, que la primera vegada que Chávez va fer referència al president Obama li va dir " el negro "? ¿S'imaginen que això ho hagués dit qualsevol altre mandatari? La puta i la Ramoneta eviten qualsevol crítica, per descomptat.

Aquesta hipocresia ve de molt, de molt lluny. Tornem a les il·lustracions històriques, la primera que em passa pel cap: a l'Andreu Nin el va ordenar assassinar Stalin directament, cosa que es va fer amb total eficiència a començaments de l'estiu del 1937. No va ser l'únic, esclar, però el silenci dels veritables i genuïns putarramonetistes locals de l'època, que coneixen les dimensions de la matança tant dintre com fora de l'URSS, va ser clamorós. I, seguint amb les pinzellades il·lustratives, el mateix que la setmana passada es deia de la Veneçuela d'Hugo Chávez també es deia a la dècada del 1970 -tampoc fa pas tant temps- de la Romania del camarada Ceausescu. Convidades de luxe d'aquell sàtrapa criminal, les nostres putes i les nostres Ramonetes no gosaven explicar que Romania era una immensa presó i que moltes persones estaven visiblement mal nodrides. Els convidats de Castro de la mateixa època tampoc no explicaven que llavors l'homosexualitat es castigava a Cuba amb 15 anys de presó (més endavant, a finals dels vuitanta, es van fer fins i tot camps de concentració per a malalts de sida). Devia ser culpa del bloqueig nord-americà, esclar! És així com, des de sempre, la Ramoneta s'ha esquinçat les vestidures pels oprimits de la Terra, mentre que la puta es feia un tip de riure.

Com va néixer, entre els benpensants europeus, aquesta moral viscosa, repugnant? Es tracta d'una història poc coneguda. Si tenen ganes d'aprofundir-hi els recomano el fascinant assaig del professor de la Universitat de Colúmbia Stephen Koch, Double lives (1994). És una biografia de Willi Münzenberg. És probable -de fet, és normal- que aquest nom no els soni de res: Münzenberg va viure a l'ombra. En canvi, si els parlo de Jean-Paul Sartre o de Simone de Beauvoir, d'André Gide o d'André Breton, del grup de Bloomsbury o dels surrealistes, de John Dos Passos o de Dashiell Hammett és probable que reconeguin més d'un nom. Doncs bé: en algun moment de la seva vida, de manera directa o mediada, tots i cadascun d'aquests personatges i moviments culturals van estar sota l'influx de Münzenberg. Willi Münzenberg fou un espia de Stalin. Com ho va documentar magníficament Koch, tenia una missió molt concreta: seduir els principals intel·lectuals d'esquerra de la dècada del 1930, tant a Europa com als Estats Units, i acostar-los a la causa soviètica. Ja fos proporcionant nens al pederasta André Gide o postrant-se davant d'André Breton, Münzenberg va dur a bon port l'encàrrec del dirigent de l'URSS. Molts intel·lectuals europeus i alguns de nord-americans van esdevenir així una peça més en el gran joc de la Guerra Freda. La inèrcia va fer la resta, i el resultat arriba, increïblement, fins als nostres dies, fins dimecres passat. Fins que els intel·lectuals decideixin que la seva feina no és adular les masses, potser.