All, llima, ceba

Tenim un capellà nou al poble. D'aquests canvis no me n'assabe nte. No sóc aficionat catòlic. Succeeix, però, que l'anterior, don Mariano, era una persona agradable i respectuosa. Mireu si era tolerant, que l'home, seguidor del València CF, acudia al casinet a veure el partit, de manera que quan algun jugador xoto fallava un penal o marrava una ocasió clara de gol, els assistents se'n recordaven del familiar del davanter sense que Mariano fera una mínima ganyota. Blasfemaven cosa de no dir, però ell impassible, fins i tot se li escapava, de vegades, un somriure, potser forçat i mantenint les formes que el seu càrrec exigia.

Les primeres setmanes que don Mariano va estar al poble, Manolo el Pastrana, el capellà i jo sopàrem en un restaurant de València. Conversàrem sense embuts de qüestions divines i terrenals. Era -és- valencianoparlant i mai li vaig sentir un desacord estrident sobre les meues opinions, amb algunes de les quals no estava d'acord tot i ser radicals. Era com els bons àrbitres de futbol, la seua presència no es notava. Es parlava amb tothom i tothom el saludava. Un dia li vaig dir que els capellans d'esquerres són com els militars de paisà. Mai no vaig saber quina era la seua opció política, tan sols que era una persona respectuosa; per a mi, suficient.

De l'actual no en conec ni el nom. Deu fregar els quaranta anys, cara grassoneta (de bon gastrònom) i practica fúting pels carrers del poble. Siga com siga segur que no serà com el mític don Antonio. Amb aquest hi tenia divergències profundes. El dia abans de prendre la primera comunió, després de confessar-me vaig intentar masturbar-me i el meu penis, tendre i infantil, es va inflar. Li vaig mostrar el pardal a ma mare, que em va dur al metge, i d'allí, estirant-me per l'orella, a l'església, a confessar-me de nou amb don Antonio. Me n'he oblidat d'un pecat, li vaig dir. Em va etzibar una hòstia (el piu, l'orella i la cara com un mapa). La segona la vaig rebre l'endemà. " Niños", va exclamar mentre entràvem al seu local, " hoy es el día más feliz de vuestra vida" . Discutible, no?

Com estic fart d'aguantar que e m diguen "Quina sort tens d'estar prim", "Sembla que tingues deu anys menys", l'altre dia, en un dinar amb aquella espècie de bacons que mengen ansiosos amb les dues mans, els vaig revelar el meu secret. Ei, els vaig dir, als matins, així que m'alce, m'esprimisc dues llimes amb un got d'aigua, després m'empasse un all i tot seguit una ceba si és xicoteta i mitja si és gran amanida amb un bon oli.

-De veritat?

-Des de fa vuit o nou anys. Paraula.

Quan parle de salut faig una traça que tothom em creu. Vos diré més encara, vaig continuar, si ho féu no necessitareu els quilos de Viagra que ingeriu (això va incrementar l'expectació). Una setmana més tard, un d'ells em va confessar d'un altre que havia seguit la meua consigna de salut total. Rient, afegí que havia tingut una cagarrina colossal. S'ha de ser animal per fotre's eixe còctel a les set o a les vuit del matí.

A finals d'octubre o principis de novembre ja es poden consumir taronges valencianes. (En aquesta fruita autòctona és de les poques coses que sóc xovinista. També de les bandes de música municipals. M'emocionen.) Compre les taronges a un llaurador del poble, que la seua dona les ven a la porta de casa en diferents varietats. Com no tinc minyona i compre jo, sempre vaig de pressa a totes les botigues. (Quan veig una dona que dubta li dic, amb mala llet, que vaja a comprar amb la llista feta. Senyora, alguns treballem.) Arribe a ca la venedora de les taronges i n'hi ha una altra de plorosa, explicant-li que l'home l'ha abandonada. És una dona grassa, no agraciada de cara, d'uns cinquanta anys i escaig, amb la vida dedicada a les tasques domèstiques. Em separe una mica de la porta, suficient per escoltar i no donar la sensació que tafanege. M'interessa, però, la seua història. Se la veu desesperada, sense sentit ni objectius en la vida. No sap què fer, probablement la seua economia no li permet un bon terapeuta, algú que l'ajude, que li faça entendre allò que ella mai no entendria a causa de la seua personalitat convencional. Voldria intervindre, aconsellar-li que vaja al metge de la Seguretat Social, perquè li atenue la depressió amb pastilles que li proporcionaran, si més no, un benestar artificial. Mirant-la, escoltant-la, em sembla que no pot aspirar a més. Passe bona part de la resta del dia pensant en ella.