28/08/2011

'Ça va bien?'

3 min
'Ça va bien?'

Una famosa escriptora s'enamora (més aviat s'enconya) d'un escriptor català. Jo faig de testimoni casual. Acabat el congrés, ella torna al seu país. Passats uns dies em telefona queixant-se que el català no despenja l'aparell, no li envia cap senyal de fum. A petició de la senyoreta faig d'intermediari. L'escriptor català em diu que fou el moment i prou, que potser ja es tornaran a veure. Per suavitzar-ho li dic a l'escriptora que ell té molta feina, que ha d'atendre diferents obligacions de tasques quotidianes. Enconyada, tossuda, gairebé cada dia em telefona. Decidisc no molestar l'altre i la vaig mantenint, cometent un error, en l'esperança que la relació un dia o un altre farà un tomb favorable als seus interessos. No res, la senyoreta insisteix. Arriba un dia que em demana un consell. Fatigat, li recomane que es presente a sa casa, que li done una sorpresa. Li sembla bé, però la sorpresa no ix com ella tenia previst, segons m'explica l'escriptor. De sobte deixa de telefonar-me. Mesos després em trobe l'escriptora famosa espanyola, vaig a saludar-la i gira la vista en una altra direcció. D'això se'n diu matar el missatger, no? Doncs no, d'això n'hauríem de dir ves-te'n a la merda, capritxosa.

a finals de la dècada dels setanta, les empreses de mobles i els expositors van patir una crisi notable. El meu poble compartia un carrer amb Alfafar plena de botigues de mobles que no venien gairebé res. Entre ells n'hi havia un que havia guanyat molts diners i durant anys féu una ostentació indecorosa. A pesar de la crisi l'individu continuava igual de fatxenda. Decidírem fer-li una broma. Les botigues tancaven a les nou del vespre. Li vam telefonar al migdia, en castellà amb accent francès, bo i dient-li que érem un matrimoni que necessitàvem moblar un apartament però que arribaríem, com a conseqüència d'un compromís ineludible, cap les nou i quart.

-Tranquilos, puedo esperar .

Ens vam reunir prop de la botiga. A les nou ja era a la porta (amb un vestit blau claret i corbata, amb la xafogor que feia). Entrava i eixia fumant un cigarret i un altre, gairebé empalmant-los. A les deu i mitja encara romania a l'entrada de la botiga i nosaltres resolguérem marxar. L'endemà tornem a telefonar disculpant-nos. Accepta la disculpa. Li diem que anirem a les dues de la tarda, hora de tancar. A les tres, el paio esperava. L'endemà, quan de nou li telefonem no ens va permetre, a causa d'un riure que se li va escapar a algú, excusar-nos.

-Sabe qué le digo -digué-, que ya me he cagao en su puta madre, sea quien sea.

-Oído barra -li contestàrem.

una amiga meua, filla de l'alta burgesia valenciana urbana, em conta, mentre dinem, una anècdota amb sa mare, senyora aficionada a l'Opus. L'amiga, de nom Sara, s'ha separat fa uns mesos, succés que va produir un daltabaix en la família, que menja i resa unida, on els germans, metges i advocats, estan tots casats. La mare l'encalçava cada dia i Sara va decidir visitar-la només els diumenges. El darrer, la dona li va dir:

-Hija, con lo bueno que era Emilio, tan atento y educado. ¿No echas de menos tener el bocadillo preparado?

-Mamá, lo que echo de menos es una buena longaniza.

em deprimeix veure feliç la gent idiota (Slavoj Zizek).

roca, el planxista. Li pregunte per un material que necessite per envernissar dues finestres que la pluja i el sol han deteriorat (a l'agost no trobes ni una ambulància).

-Això ho tens a Leririn... -es passa la mà pel front intentant recordar l'empresa-. Collons, Leririn... no sé què!

-Leroy Merlin -li dic jo.

-Això, Leririn Merloy.

Està parlant amb tu i a cada dona que passa li diu una floreta: Adéu, guapa; adéu, preciosa; adiós, encanto (a una panxita , segons anomenen les sud-americanes)...

-Escolta, Roca, un dia ensopegaràs amb una feminista i et fotrà una hòstia.

-Per què? Si a mi m'agraden molt femenines.

stats