Conversació al restaurant

Una associació valencianista m'envia un e-mail demanant-me que grave un missatge encoratjant la gent perquè es manifeste en ara no recorde quina commemoració. Responc que no m'agraden els actes oficials, de manera que no puc animar els altres a anar-hi. L'endemà, la mateixa associació, grup o col·lectiu em reenvien l'e-mail tornant-me a demanar una crida patriota per a una altra manifestació, aquesta més de batalla. De nou responc que no tinc el costum de manifestar-me, a tot estirar em posicione a la vorera per fer una reflexió sociològica. Així doncs, seria un hipòcrita si ho demanara als altres tot i que m'agrada que aquestes manifestacions siguen nombroses, però jo no em veig amb cor d'assistir-hi, potser perquè el cupo de manis ja el tinc cobert.

Dos dies després, el grup de marres em demana una entrevista via e-mail, és a dir, ells m'escriuen les preguntes i jo els escric les respostes. Disculpeu per la tercera negativa, però aquest tipus d'entrevistes no les faig. Necessite gesticular, matisar, rectificar... els dic. Amb tot, els afegisc, si voleu quedem i en parlem. Sense notícies del grup (per sort, ja que les entrevistes s'haurien de fer quan tens coses interessants a dir).

Tal com està el pati, supose que m'arribaran peticions a dojo perquè recolze activitats o actes polítics. La meua resposta és un no rotund. No m'agrada el protagonisme fora del meu treball (al marge que sóc un cremaor -malastruc- de colló de mico). Expresse les meues opinions de forma voluntària, a la meua manera, sense seguir manuals de cap classe i en el moment que ho crec oportú. Si ho faig així em sent lliure, i ho faig perquè crec en la necessitat de participar, i no per l'obligació -bastant estúpida- pel fet de ser "conegut".

_____________________________

-Caguenelaputa! -es queixa el Sanle mentre apura una copa de vi al restaurant que ens hem citat.

Síntesi apassionant de la història política de Pep Sanleon, artista. Durant el franquisme es va presentar al quarter de la Guàrdia Civil d'Alfafar per traure's el certificado de buena conducta , a fi d'optar al carnet de conduir. El número agafa bolígraf i paper i li pregunta:

-¿Nombre?

-Josep Sanleon

- ¡En castellano!

-José

- ¿Qué edad tienes?

-Divuit.

El guàrdia s'alça de la taula i li etziba un colp de puny a l'estómac.

- ¿¡Qué edad tienes!?

-¿Em tornarà a pegar?

- ¡Sí!

- Pues dieciocho

Fi de l'excitant currículum polític de Sanleon.

-Caguenelaputa! -repeteix ara ja en l'actualitat-. Si els catalans se'n van els valencians haurem de pagar més.

-Tranquil, ja no tenim res a pagar. Estem arruïnats -el console.

-Com que no? Els catalans aporten el 20% del PIB de l'Estat. Els bascos no voldran ser menys i també picaran sola. La resta, excepte nosaltres, tot són cabres i subvencions. Ben mirat -afegeix després d'un parell de cullerades d'arròs de fesols i naps-, Espanya pot demanar el rescat a Euskadi i Catalunya.

-Ben mirat, però, ja l'han rescatada prou.

________________________________

El 15 d'octubre Canal 9 estrenava el programa Ocupa't. Es tracta d'un espai on empresaris (encara en queden) de diversos sectors oferiran treball. No sé quin, però n'oferiran. Canal 9 té previst acomiadar més de mil treballadors. (Els havien d'acomiadar al setembre, però no tenen diners per fer-ho. Va, no em digueu que no és còmic: la direcció de TVV espera el rescat que han demanat al govern espanyol per desfer-se del personal.) Si pensaren tindrien una idea genial: un autoprograma d'autocol·locació, una altre rescat i tornem-hi.