Parla, Blasco

No havia estat mai a les Corts Valencianes; a l'hemicicle, per ser més exactes (una vegada vaig estar a punt d'entrar al hall, no sé el perquè ni els anys que fa). Vaig anar-hi per fer una cervesa amb Mònica Oltra. Tenia lloc un ple em sembla que ordinari, com ordinaris ho són tots des que governa el Partit Popular. Ho vaig aprofitar per fer una ullada als representants del poble valencià, els més soferts, sens dubte, de l'estat espanyol.

Doncs això, Salva Giménez va aconseguir acreditar-me i fins allà que me'n vaig després que l'arc de seguretat xiulava cada volta que passava fins que es va quedar afònic (almenys, l'arc de seguretat funciona). Quan vaig seure al lloc de convidats, el Molt Honorable, més monòton que un rosari en llatí, garlava de les obvietats habituals.

Rèplica i contrarèplica entre el PP i el PSOE, tots en castellà, com li agrada a l'encarregat de l'educació espanyola. (Els únics, mentre vaig estar allà, que s'expressaren en valencià foren els de Compromís. Marga Sanz, d'Esquerra Unida, també ho féu en castellà. Deu ser federalista). No res, vaig aguantar si fa no fa mitja hora i vaig marxar a la cafeteria.

Vaig seure amb Salva Giménez, Lluismi, càrrecs burocràtics de Compromís i Salva Enguix, corresponsal de La Vanguardia. Els diputats entraven i eixien de l'hemicicle, amb la mateixa cara d'avorrits que jo. De fet, el temps que vaig estar-hi en comptes d'escoltar els parlaments em vaig dedicar a comptar els imputats del PP: onze. No, deu; Paco Camps no hi va assistir, i a més la justícia no l'ha reconegut culpable (siguem objectius). Mentre la fem petar apareix Rafael Blasco, imputat al cas Cooperació. Em sembla que al PP ja no li queden casos, els ha copat tots.

Anormal com sóc, confessaré que Blasco sempre m'ha caigut bé. La seua biografia política és interessant, des del FRAP, passant pel PSOE, fins al PP. He dinat amb ell algunes vegades. Hàbil, intel·ligent i home de lectures. Reble: bon tertulià. Rafael Blasco ha estat un polític important al PP. Fins fa poc l'ideòleg de gairebé totes les estratègies del partit. La cafeteria estava prou concorreguda i em va sobtar que ningú el saludara. Se'n va anar a una punta de la barra, sol.

-Vaig a parlar amb Blasco -vaig dir als companys de taula-. Si ell vol rajar jo estic disposat a escriure.

-Ho tens clar.

-Ho tinc clar, certament, però sempre l'he saludat i no deixaré de fer-ho ara.

Em vaig allargar a l'extrem de la barra, li vaig fer un colpet al muscle, es va girar i jo mateix em vaig sorprendre que estigués tan satisfet de trobar-me.

-Home, Ferran!

-Com va, Blasco?

Encaixem i m'abraça (Rafael Blasco és un home alt i corpulent, jo baixet i fibrós però tinc la meua personalitat).

-Escolta -li dic-, un dia hauríem de dinar i et distraus de tant d'embolic.

-I tant! La setmana que ve o l'altra et telefone.

Ens vam donar els números dels mòbils, parlàrem de banalitats per eixir del pas (tots dos som del Barça), de nou encaixàrem i me'n vaig tornar a la taula. De tant en tant mirava al polític que ha tingut molt de poder, moltíssim, però ningú se li acostava. Rebia alguna salutació fugissera, de cortesia. Res més. El que em podria contar Blasco... si ell hi estiguera disposat, pense, em fregue les mans. El que és realment important, col·legues, està a la rebotiga, no és el que publiquen els diaris. A les novel·les, ja se sap, tot és ficció. Així n'he fet jo algunes, dinant o sopant en molts restaurants, tenint en compte un proverbi hongarès: qui menja amb polítics acaba pagant la factura.