Senyoreta, practique
Només vaig patir una detenció com activista maulet. Maldava per ser imaginatiu en les manifestacions. Amb les il·legals anava endiumenjat i amb una cartera de pell sintètica, simulant ser un representant comercial. Així que la policia començava a repartir estopa jo cridava als manifestants: " ¡Gamberros, qué vergüenza!" Llavors les forces de l'ordre, amb educació, m'aconsellaven: " Circule, por favor ". La llenya, per als altres.
En la detenció com a maulet (de l'escamot recorde Vicent Partal), l'acció d'aquell dia era canviar o esborrar els rètols de la carretera general escrits en castellà des de València a Gandia. En aquesta ciutat la Policia Municipal ens va detindre (érem quatre o cinc) per dur-nos a la comissaria de la Policia Nacional. Pel camí ens va donar temps per desfer-nos de les octavilles (genials, els municipals: tan soques com era previsible). A la comissaria, però, em vaig adonar que a la butxaca de la camisa encara en restaven un munt considerades "apologia del terrorisme". Mentre interrogaven a un company, un policia de Cullera que s'expressava valencià ens vigilava. L'home es lamentava de les nostre bretolades amb un to paternal. Vaig aprofitar que Vicent Partal dialogava amb ell per deixar les estampetes en el buit entre la paret i un gran cossiol de marbre. Intuïa que ens interrogarien afegint l'habitual maneta d'hòsties. Aleshores patia úlcera d'estómac i sempre duia un medicament anomenat Tagamed, que calmava el dolor (els nervis de salvar el País).
Entro al despatx del comissari. Li done el carnet d'identitat, em mira i em pregunta en què treballe.
-Reparto cromos .
El tio es va emprenyar molt, va fer la volta a la taula per vindre on jo estava tot cridant " De mi no se cachondea nadie ". Vaig pensar: "M'atonyina". Abans que m'espatllara el cutis vaig traure el medicament:
-Oiga, yo sufro de úlcera de estómago y si me dan un disgusto vomito sangre. Y le he dicho la verdad. Trabajo en la empresa Difusora de Cultura, repartiendo cromos por toda España (això d'Espanya ho vaig vocalitzar com calia).
Va llegir el prospecte del medicament, va sospirar i em va dir:
-Anda, vete a tomar por el culo. Pero tomo nota del carnet. Mañana llamo a tu empresa (eren tots d'esquerres).
Vaig eixir el darrer de la comissaria. Dels quatre o cinc si més no a dos els van repassar la cara. El meu instint de supervivència era més fort que la meua passió pel país. Probablement no em recordaran com un heroi. Ho tinc assumit, però.
Rep un e-mail de la traductora a l'alemany de Gràcies per la propina . En castellà, m'explica que té uns dubtes que voldria que els comentàrem. M'afegeix que sol anar per Barcelona sovint. Conteste que hi aniré tal dia. Quedem a la cafeteria d'un hotel del passeig de Gràcia. No la conec, ignore quin aspecte té. Assegut mentre espere se'm presenta una xicona jove, atractiva, amb pinta de sud-americana. Em diu que és de pare peruà i mare alemanya (o a l'inrevés). La primera sorpresa és que ha traduït la novel·la des del castellà. Un dia, em diu, en una llibreria vaig fullejar el llibre, el vaig comprar i vaig recomanar a l'editorial traduir-lo. Ho van acceptar canviant-li el títol per Der grosse tag ( El gran dia ). Entre els dubtes n'hi ha un que també em sorprèn: "Què és el seixanta-nou?". Déu meu, pense, com li explique a la senyoreta el numeret? Li dic que és una pràctica sexual, que potser al seu país rep una altra denominació. D'acord, respon, però ho he d'explicar als lectors. Demane un bolígraf i un paper. Llavors dibuixe dues persones en horitzontal. Mira, això són els peuets, l'entrecuix, el cap de la dona... i a l'inrevés faig el dibuixet de l'home. Una mica cohibit, li detalle la resta. Ella assenteix vermella i no diu res. Passem a revisar altres dubtes (francament sense interès per la meua part).
Diumenge. Vinc de ca la meua germana de complir el precepte familiar de l'àpat setmanal. D'Albal a Sedaví, per la carretera perifèrica, passes pel cementiri de Benetússer. És època de campanya electoral. A tocar de la part lateral del cementiri observe un enorme cartell amb la foto de Paco Camps i el lema " Centrados en ti ". Prenc nota mentalment de l'impacte visual: Cementiri-Camps. Sospite que un dia en trauré profit. Tu, ni fet a consciència.
