Vull pagar!

Una de les coses que em fa més ràbia és la burocràcia. Costa de pair que amb els avanços informàtics a l'abast encara patim la ineficàcia de les administracions públiques i també la inutilitat, de vegades intencionada (la trucada s'allarga i s'allarga mentre et passen d'un departament a un altre), de les privades. L'estat espanyol porta la burocràcia en el seu ADN.

Sóc autònom des de fa un grapat d'anys, és a dir, un ciutadà amb un futur incert, moltes obligacions però menys drets que una espina de sardina; també indignat, cabrejat, emprenyat amb els bancs, sobretot amb Bankia, abans Bancaixa, que com que era nostra hi tenia la llibreta (llibreteta, més aviat) allà.

Quan el Partit Popular va permetre la fusió de Bancaixa i Caja Madrid vaig decidir immediatament canviar el pla de jubilació (una estupidesa a la qual no aporte un gallet d'una dècada ençà). La resta, rebuts domiciliats i estalvis, ho vaig retirar a poc a poc i me'n vaig anar a una altra entitat, no diré quina perquè no en conec cap que siga justa amb els clients (potser la valenciana Caixa Popular eixiria de la norma, un dia en parlaré).

En un poble canviar de sucursal, qualsevol sucursal, és delicat. El tracte amb el director és personal. Ell no en té la culpa (o sí, segons el que t'haja aconsellat, però no és el meu cas), però jo estava d'allò més emprenyat per la gestió en l'especulació immobiliària, el mangoneig indiscriminat, altres martingales i la manca de responsabilitat penal posterior.

-Escolta -li vaig dir-, quan els teus superiors guanyaven a mans plenes especulant fins i tot en corrals de gallines no van tindre la gentilesa de fer-nos socis si més no donant-nos un interès modest, en dipòsits d'estalvis, en els quals no participàvem de la bacanal financera. Ara, en canvi, el servici de manteniment s'ha doblat, ens cobreu els segells, els sobres i per obrir la porta de la sucursal.

El darrer canvi a l'altra entitat que vaig fer fou el pagament mensual dels meus autònoms. Ho vaig demanar al mes de març. Al setembre encara no me l'havien traspassat; a l'octubre no me'l passaren ni per Bankia ni per l'altra entitat i em van recarregar setanta euros per no pagar. Vaig anar a la Seguretat Social a explicar-los el problema. La senyoreta ho va entendre. Llavors em carregaren el rebut a la nova entitat, em féu signar un full i em va dir que em retornarien el recàrrec. Justícia!, vaig pensar.

A primers de desembre tampoc em passaren el rebut i tot seguit, abans que em multaren, ho vaig comentar a la gestoria atès que el problema s'escapava de la meua comprensió i paciència. Segons m'explicaren, l'administració pública ja havia notificat el canvi de compte a la nova entitat bancària, però aquesta el va retornar. Motiu? Jo havia donat una ordre d'impagament que no havia donat. Doncs anem a l'entitat de marres.

M'adrece primer al caixer automàtic per comprovar si en l'interval transcorregut l'havien anotat. (Només en tenen un, de caixer. Érem set persones fent cua i l'empleada que atén el personal estava sola, la pobra.) Quinze minuts d'espera per a no traure'n l'aigua clara. Parle amb la subdirectora i després d'una recerca en profunditat en l'ordinador apareixen dues ordres: una de pagar i l'altra de retornar. Un error humà, però no meu; un error que m'ha costat temps, enuig i diners. A tot això, mentre escric aquest article la Seguretat Social encara no m'ha abonat el recàrrec injust.

Dues hores després, em telefonen des de la nova entitat dient-me que ja està arreglat i que em regalen un rellotge per domiciliar els autònoms. No vull un rellotge, ni un televisor de plasma i ni tan sols una planxa de tres velocitats; el que desitge és que engarjolen tots els lladres de totes les entitats bancàries que ens han dut al desastre, i que als inútils els destinen al magatzem (que no fumen, això sí, que són capaços de calar foc al paperam i fer desaparèixer tota una vida laboral).