El poder i la caspa

DE TANT EN TANT VAIGa l'estació Joaquín Sorolla (en castellà, per favor) o bé perquè viatge o perquè espere viatgers procedents de Catalunya, generalment de Barcelona. Aquests, sovint, es queden embadalits de la bellesa del recinte. Molt maca, sí. Tot seguit de dur-los o explicar-los que al fons del passadís, per on s'ix (és dura, la forma verbal valenciana de surt, oi?) a la parada dels taxis, hi ha una orxateria que fa orxata valenciana artesanal (una dècada enrere em vaig assabentar que s'importava orxata d'un país africà, que ara no recorde quin); de dir-los, i tinc de testimoni Jordi Margarit, que és la millor orxata que he provat, els assenyale els trens d'alta velocitat que van a Madrid, que en són cinc o sis, però almenys quatre estan estacionats perquè en sobren.

Tanmateix si el visitant, posem per cas, tinguera una urgència i decidira tornar-se'n no tindria un tren fins passades sis o set hores. Ara bé, si vols anar a Madrid arribes amb poc més d'una hora i mitja. Encara més: si has d'agafar un vol des de Madrid et desplaçarà fins a l'aeroport sense tocar ni un carrer, baratet i expeditiu. En canvi, a l'andana destinació Barcelona aguantes el vent, el fred, o la calor. Això si no plou (viatgers a Barcelona, sisplau, tinguen la precaució de portar impermeables). L'Espanya radial, noi. Ciudad Real, Conca i Toledo, entre d'altres, ben servides. Ja ho diu el nostre president, Alberto Fabra: "Los valencianos somos solidarios y leales con el conjunto de España" . Potser serà l'única veritat que ha dit.

EXPLICA EL SOCIÒLEG Jaime Miquel que li resulta cridanera la diversitat de titulars que ha generat la darrera enquesta del CIS sobre la intenció de vot als partits polítics, sobretot perquè l'estimació que ens dóna és molt semblant a la del baròmetre del mes de gener. En tot cas, la simple configuració dels percentatges de vots vàlids amaga un altre fenomen que és ara el fonamental: la desmobilització massiva dels electorats de l'extint bipartidisme.

En resum, i d'acord amb les xifres, que el Partit Popular haja retrocedit del 35% al 34% és irrellevant. El que és veritablement important és que acumula una pèrdua a la ratlla dels cinc milions de vots des de les eleccions de 2011.

Al Partit Socialista, el CIS ens diu que baixa del 30% al 29%. Però en aquesta legislatura ha perdut dos milions de vots i acumula una minva de sis milions respecte als resultats de l'any 2008.

A més, aquest baròmetre ens assenyala un registre històric del 23% d'abstenció decidida, és a dir, des de les eleccions generals de 2008 el bipartidisme s'ha deixat en el trajecte deu milions i mig dels seus votants, mentre que l'abstenció ha augmentat en set milions d'electors, que ja no se senten representats pel sistema.

De tot això se'n dedueix la desconfiança dels ciutadans respecte als polítics, la sensació que la política, o la política que es practica, no aporta solucions. Als polítics se'ls veu com una casta aliena a les dificultats de la gent. Tot i que generalitzar és injust, és obvi que caldrien polítiques més decidides, que realment visualitzaren un afany d'interpretar i resoldre els problemes de forma pragmàtica i agosarada.

¿Hi ha marge per a les solucions en un programa imposat d'austeritat? Poc, però si han rescatat la banca amb els nostres diners, els nostres diners no haurien de servir per mantindre institucions com les diputacions provincials, cementiris de xarxes clientelars, d'amiguisme, com un seguit de Bankies que ens costa vint-i-dos mil milions d'euros alhora que els desnonaments, les retallades i l'atur creixen de manera imparable. Les diputacions són una reminiscència casposa del franquisme que l'esquerra també fa servir per bé que no serveixen de res. No puc entendre que no es planten, que hi continuen enviant els seus representants, que no es diferencien de la dreta, que no se solidaritzen amb les autoretallades imperatives dels seus potencials electors. Parles amb ells i et donen la raó, tot i que et responen que no és fàcil. D'acord, potser no és tan fàcil però ni tan sols has fet un gest verbal, un intent de racionalitzar la despesa pública i que no recaiga sempre en els mateixos.