El delegat es diverteix
L'any 1999 Ximo C.va vendre la casa de l'àvia a un preu molt raonable (si haguera esperat uns anys més hauria doblat la quantitat). Ximo és funcionari, solter i amb una vida econòmica notable. Estava tan satisfet de la venda que, en un rampell de generositat, em va convidar a dinar a la marisqueria del carrer Conca. Que no falte de res, li digué al cambrer. I vinga: xampany francès, tot i que a mi no m'agrada menjar ni amb xampany ni cava. Havent acabat ens fumem un parell d'havans mida Churchill. L'ostra, aliment afrodisíac, li va esperonar la libido i em va proposar, al seu càrrec, una casa de senyoretes d'alt estànding prop d'on ara hi ha el Centre Octubre, d'un altre àmbit diguem-ne més cultural.
Telefona avisant que hi anem. Ens rep la madame (o madam, em sembla que hi ha una diferència de significat però el meu francès escrit no és gaire bo), que el saluda com es fa amb els bons clients. Un amic meu, em presenta Ximo. La madam: "A ti te he visto en algún sitio. No sé, tu cara..." M'identifique: Carlos González Cepeda. El nom no li diu res, però és el del delegat del govern d'Espanya a València. A Ximo se li escapa el riure. Verás, li explica, es un cargo político importante. Ah, fa ella, no se preocupe, la discreción es la norma de la casa. Se lo agradezco, que jo li responc. Tengo buena prensa... y también mujer y un par de criaturas. Setmanes més tard me n'assabente que Ximo i la seua colla cada vegada que visitaven un antre deixaven caure el nom del delegat. Es va escampar tant que va arribar al mateix delegat que la bretolada la vaig iniciar jo. Un dia, en la cua del restaurant d'El Corte Inglés (crec que m'acompanyava el periodista Miquel Alberola) me'l trobe. Miquel me'l presenta. Hombre, Torrent, hay bromas y bromas. Bueno, li conteste, si voy a un local de gays diré el nombre del president de la Generalitat. Así la cosa se equilibra.
Sent jo membre del Consell Valencià de Cultura, en un ple extraordinari, havien de debatre sobre la unitat de la llengua i com anomenar-la. L'anunci del debat va mobilitzar el sector blavero més radical, liderat per Juan García Sentandreu, espanyolista i feixista (en aquest cas, la redundància és evident). Jo no havia de debatre res, ja que la meua posició era diàfana: el català i el valencià és la mateixa llengua i punt, per bé que, generalment, l'anomene valencià. No hi estava d'acord i vaig presentar la dimissió. De manera que vaig convocar el secretari general del PSOE local (partit que em va proposar), Joan Romero. En aquests casos sempre porte un testimoni. Vaig escollir Vicent Soler, del corrent valencianista del PSOE (una incongruència, valencianista i del PSOE, que respecte des de l'amistat).
Ens reunírem a l'Hotel Astoria. Joan Romero em va demanar que no dimitira. Suposava una divisió inoportuna, en un moment delicat, entre els nomenats pels socialistes. Llavors, li vaig dir que votaria en consciència, sense filtres que només aportaven encara més confusió. Ho va acceptar.
El dia de la votació, una cinquantena de blaveros es van concentrar a la porta del CVC amb una actitud amenaçadora. Cridaven, insultaven... Un membre del Consell va necessitar un parell de traquil·litzants. L'excantant d'òpera Enedina Lloris i jo (potser algú més que ara no recorde) férem una exposició clara. El president del CVC, Santiago Grisolia, davant l'excitació que hi havia al carrer va cridar a la policia i ens va aconsellar que isquérem per la porta de darrere. M'hi vaig negar tot exposant-li que la foto de portada als diaris de tots els consellers en un furgó policial de salvament seria la riota de tothom. Al carrer, la temperatura blavera pujava de to. Acudiren uns quants policies que organitzaren un passadís. Vaig eixir amb el periodista d'El País Adolf Beltran. D'immediat vaig rebre tota mena d'insults. Vaig mirar fit a fit García Sentandreu, el líder, reptant-lo que em posara la mà damunt. Vaig caminar entre amenaces fins que, al cap del carrer, m'estavellaren un ou al muscle. No res comparat amb la portada del diari Levante-EMV, amb el president del Consell Valencià de Cultura i altres membres asseguts al furgó policial. Mesos després, en un restaurant de la Malva-rosa, dinava amb Vicent Soler. Al costat, en una altra taula, ho feia García Sentandreu amb la família (nombrosa, com cal). Sentandreu va saludar Soler mentre m'observava. Ni tan sols el vaig mirar. Jo no salude feixistes, li vaig dir a Soler, home sens dubte més pacient i diplomàtic.
