La senyora prostituta

El meu cervell d'educació pragmàtica sempre ha tingut present que la lluita és i serveix per assolir un objectiu; si no és així no trobe cap sentit a lluitar. No insinue que tinc raó, però en qualsevol cas és la meua raó. D'ací que em va sobtar la declaració de Tito Vilanova sobre Messi, quan, després d'acabat el partit contra el Rayo Vallecano, li van preguntar pels dos gols que havia marcat. Em quede amb la cursa de Messi per recuperar una pilota al minut noranta, digué, més o menys, Tito.

Home, minut noranta i amb zero a cinc a favor, doncs és una cursa simbòlica, si vols exemplar, però de poc profit i amb el perill d'una lesió. En el cas de Messi no cal que ens faça res de simbòlic; el seu exemple material sobrepassa amb escreix totes les expectatives que hi tenim dipositades. En política aplique el mateix pragmatisme. Ei, els dic als de Compromís, objectius tangibles i deixeu-vos de mariconades estupendes de manual teòric. Els missatges en valencià, però també en castellà. No hem de menystenir electors que entenen perfectament el nostre idioma però que habitualment fan servir l'altre. Són aliats que valoren el respecte que nosaltres demanem.

Al País Valencià hem perdut molts anys amb propòsits que no arribaven a la majoria de la gent. Eren molt bonics, però com si els parlares en llatí. Per a què vols tindre la raó si no disposes dels mitjans polítics per a fer-la realitat? En política, com en futbol, m'agrada l'estratègia que posava en pràctica el gran Carles Rexach: corre si veus la possibilitat de centrar en bones condicions. Si no hi arribes no malgastes energies, que el partit dura noranta minuts.

Dine amb el doctor Ramon Pina, jubilat. Després de tants anys treballant es queixa del temps que li sobra. Es desperta aviat i el dia se li fa llarg. Abans, quan exercia, es queixava de la cua de pacients a l'Hospital La Fe, perquè no els podia atendre com a ell li agradava. És un metge xapat a l'antiga, d'aquells que xalen parlant, interessant-se per la persona en general i no sols per la malaltia. Els pacients li duien botelles de vi i algun pollastre.

-A mi -li dic- m'emprenya anar de bòlit, però si em sobra molt de temps només pense a fer maleses. Em convé treballar, no molt, però em convé per evitar mals pensaments.

-Ara que parles de maleses et contaré una anècdota.

-Que siga real.

-Ho és.

-Va succeir -diu- a Dolors, un poble d'Alacant. Un tio va a una prostituta. La senyora li demana cinquanta euros. Tracte fet. Quan acaben, després de regirar-se les butxaques, l'home es disculpa i li dóna trenta euros i un dècim de loteria que la prostituta accepta...

-Va, ara em diràs que li va tocar la loteria. T'he demanat que fóra real. Com es nota que estàs desficiós. Fins i tot contes acudits tòpics.

-Però, home, deixa'm que acabe. Paraula que és real.

-Acaba -amb escepticisme.

-Van passar dues coses -prossegueix el doctor Pina, i jo reinicie l'interés-. Una: al client no li va tocar la loteria perquè li va donar l'únic dècim que tenia.

-Tros de burro, el tio. Jo hauria comprat el mateix número de seguida, per si de cas. Quin polvo més car.

-Caríssim! -exclama, com si el succés li hagués passat a ell-. A més a més -continua- va perdre la seua dona. La senyora prostituta [el doctor Pina és molt acurat en el llenguatge] va anar al mercat a comprar amb un abric de visó. S'acosta a la botiga de la dona del client, i aquesta li diu: "Xica, quin abric més bonico que dus". "T'agrada?" "Ja ho crec!" "Mira, és gràcies als ous del teu home [la botiga era una polleria]".

-Doncs la senyora prostituta -que jo li dic-, al marge de desagraïda, fou molt puta.