Treballadores pobres, vides precàries

Set anys de crisi, i de les polítiques antisocials imposades a la seva empara, ens han deixat una societat extremadament dual i precaritzada. Han sigut polítiques depredadores de drets bàsics i condicions de vida de la majoria de la població, que, això sí, han facilitat l’enriquiment d’uns pocs. Aquests darrers dies coneixíem les dades de la immoral bretxa salarial entre els directius de les empreses de l’Íbex, que cobren 158 vegades més que els seus treballadors i treballadores, i les seves plantilles, que, en l’altre extrem, han vist reduïts els seus salaris un 1,4%. Són els integrants d’aquesta minsa elit social els que sí que se’n han sortit, i molt bé, cal dir-ho, de la crisi. A la resta, la gran majoria social, la crisi ens ha portat a viure vides molt menys habitables, molt més precàries.

Per a les dones, aquest panorama generalitzat de precarietat té efectes particularment crítics, que se sustenten en el sistema patriarcal de discriminació de gènere.

La bretxa salarial entre homes i dones, reproduint aquella pauta immoral de desigualtat, fa que les dones -pel fet de ser dones- tinguem un salaris mitjans un 24% inferiors que els dels nostres companys, en totes les escales professionals i en tots els sectors. Una bretxa salarial que, a més, s’eixampla als llocs de treball de menys qualificació i també als contractes de jornada completa. Aquesta diferència salarial suposa que una dona ha de treballar 80 dies més a l’any per guanyar el mateix que un home. Una desigualtat salarial que també ens fa més pobres perquè ingressem menys diners per la nostra feina i perquè ens condemna a un futur més precari. Les nostres pensions seran més baixes. Cada any les pensionistes catalanes reben 4.429 milions d’euros menys que els homes jubilats.

La precarietat laboral instal·lada en aquests anys de crisi ha provocat que molts treballadors i treballadores visquin en condicions de pobresa malgrat tenir feina. Les dades de l’Organització Internacional del Treball (OIT), recentment publicades amb motiu del Dia Mundial de la Feina Decent, diuen que Espanya triplica, en relació a la resta de països europeus, el nombre de treballadors pobres que guanyen menys del 60% de la renda mitjana nacional. Però aquesta precarietat laboral que empobreix tothom s’acarnissa amb les dones. Si ens fixem en algunes de les grans variables laborals veiem clarament com la desigualtat en l’accés i el manteniment de l’ocupació es va aprofundint de manera sistemàtica.

Segons dades d’aquest setembre, a Catalunya l’increment d’ocupació només ha beneficiat els homes (ha incrementat en un 2,9%, 46.100 ocupats més), mentre que l’ocupació entre les dones ha caigut (ha disminuït un 0,8%, 11.100 ocupades menys). I no és una dada conjuntural: la variació interanual dóna una pèrdua del 0,3% de la taxa d’ocupació femenina, mentre que la masculina creix un 1,8%.

També les dades de l’atur confirmen aquest eixamplament de les bretxes ocupacionals. Passat el primer embat de la crisi, que va disparar les xifres de l’atur masculí situant-lo per damunt del femení, la dinàmica del mercat de treball torna a fer evident el seu comportament discriminatori de gènere. Amb les dades del segon trimestre a la mà, l’atur femení supera el masculí (20,1% en les dones i 18,2% en els homes). Pel que fa al balanç anual, l’atur masculí s’ha reduït més que el femení en comparació amb un any abans (-14,8% i -7,1%, respectivament). També resulta prou significatiu veure que el 53,29% de les persones registrades com a aturades són dones i que, de les que estan en situació d’atur de llarga durada -persones que fa més d’un any que estan a l’atur-, el 56,9% també són dones.

Certament la pobresa té avui una de les seves causes principals en la precarietat laboral. Tanmateix, la pobresa i la precarietat de la vida de moltes dones té a veure també amb altres “efectes” de la crisi: l’ensorrament del feble estat del benestar ha suposat acabar amb algunes prestacions socials que tenien un impacte positiu en la vida de les dones, especialment d’aquelles que estaven en les situacions més vulnerables. Els diversos suports a les tasques de cura i les polítiques d’atenció a la dependència, entre altres, van suposar un pas -encara insuficient- per reduir les bretxes de gènere. La seva pèrdua està suposant que la vida de moltes dones sigui molt més precària.

Són dades que ens confronten amb la imperiosa i inexcusable necessitat de posar en marxa polítiques ocupacionals i de lluita contra la pobresa dissenyades des d’una visió que integri l’impacte diferencial que la crisi, i les seves polítiques, té per a dones i homes. És a dir, de polítiques i actuacions realitzades amb perspectiva de gènere. Perquè una societat que vol ser més lliure, més justa i més democràtica, només es pot construir sobre la base de l’equitat de gènere.

L’autora també presideix la Fundació SURT