Anatomia d’escudella i carn d’olla
El dia de Nadal sempre estem dividits. És difícil saber qui té raó. Preguntem. Interrogues el brou i diu que ell ho dóna tot. Que aquí mana la societat líquida i que glu-glu i demà tururut violes. Preguntes a la carn d’olla i et diu que ella és la teca, la societat sòlida, que això és el trinco-trinco. Es guaiten de reüll. La mirada intrigant dels miops. Com una cita a cegues sense llanterna. Com un crim que necessita còmplices. Esperen. Desesperen. Xiscles. Paf, paf... Cigrons, patates, cols, ceba, porros, pastanagues, botifarra negra, blanca, cansalada, vedella, xai... cauen a la piscina. No saps mai qui atreu a qui: l’imant a la magnetita o la magnetita a l’imant. És igual. Ja està fet. Neden, fan submarinisme, windsurf, pesca sense mosca... en un jacuzzi que bull com la Caldera d’un Pere Botero de vacances a la Costa Brava. L’esperit i la matèria fan xip-xap. El brou mou els malucs. La carn esbufega. Felicitat. Sentiu-los fer xup-xup, mmm i altres sorolls que l’horari infantil no ens permet reproduir. Sí, digueu que sí. Quan us pensàveu que us havíeu trobat, que la unitat era això, que l’olla era l’urna calefactora de tots. Doncs no. Arriba del més enllà un Déu metàl·lic amb forma de colador i tot el brou desapareix. Xas! Carn vídua. Brou illa deserta. Apartheid d’olles. Silenci. Snif. No ploreu.
HI HA UNA OMBRA. Es fa fosc. El cel s’obre. Cauen galets com caragols descapotables amb bronzejat. Xof. Cauen pilotes de carn picada virolada per jugar a waterpolo. Xof. Torna a sortir el sol a l’olla oest. Girem la vista a l’est. Aquí la carn surt rescatada en helicòpter cap a una safata amb els braços oberts. Van arribant tots els trossos. Un, dos, tres... S’apilen solidàriament. Dibuixen els graons d’una muntanya. Tots els colors del pantone de la terra. Paisatge en tres dimensions. Tenim país. Tenim l’escudella i la carn d’olla de Nadal. El mar i la muntanya. El litoral i l’interior. Fesomies d’aigua i de roques. L’esquerra i la dreta. El dalt i el baix. El líquid i la matèria. Tan diferents, tan iguals. Tan familiars. L’un fa l’altre. No estan sols. Es necessiten. Mai estan sols. Com el pollastre d’abric rostit amb botons de prunes cosits amb fil de pinyons. Com el mapa d’una taula de torrons i una neula llarga vista. Com un vestit a mida que es diu caneló. Com un vi amb traje de nuvi seriós i un cava de pubilla embogida de festa major. Però tots a la mateixa taula. El país sempre es troba a taula. Busqueu-lo i el trobareu. El país sempre té centímetres. El país sempre és apamat. Com un mocador de butxaca. El país sempre té una galta i un petó. El país sempre té una taula i una sobretaula de Nadal.
EL DIA PLANXA. Els llençols dels presents i els absents. La tarda planxa. Les diferències i les superioritats. Potser són uns minuts, uns segons. No demaneu miracles quan el miracle és una taula d’olla barrejada. Després de la borratxera d’escudella i carn d’olla sortiu a trobar-les al carrer. Al cel de brou i al terra de carn.
NOSALTRES, CADA ANY, fem el mateix. Després del dinar de Nadal, el meu gat i jo ens carreguem dos saques a l’esquena i una aixada a cada mà. Caminem fent el ronsa fins al cap de l’hort. Ho deixem caure tot. Escollim el tros de terra. Comencem a cavar. Fem dos forats: el dels records i el dels oblits. Els forats fondos-fondos com un mai més. Mentre van caient totes les coses ens ho mirem amb un adéu que no té mà. Ho colguem tot. Amb les mans més plenes de terra que de pell. Resem amb paraules que ni sabem, ni les ha dit mai ningú. Fem un trago de vi que ens crema com un misto. I ens surt una bafada d’oreneta de primavera que rega la terra. Bon Nadal a tots.
