Any nou, vida vella: Espanya perd una colònia

Periodista i escriptorBon any nou, avellana, ametlla, pistatxo, cacauet... Bon any nou, deu, onze, dotze, tretze... Bon any nou. Any nou, vida nova. Mentida. Una farsa. Una enganyifa. Quina bola. Veureu, la frase queda desmentida al canvi de segle: del XIX al XX. Quina il·lusió que tenien aquells paios. Creien que el mític pas de segle faria meravelles biològiques: que als calbs quilomètrics els brotaria una salvatge cabellera lleonina rugent. Que els pigmeus lil·liputencs esquifits s’enfilarien com gratacels afamats... Un fiasco. Un fracàs. Ansiolítics per a tots. Com deia depressivament la premsa catalana de l’1 de gener de 1900: “Allò d’any nou vida nova mai ha sigut veritat, mai ha passat de la ratlla dels propòsits, i, del mateix mode que el primer segon de l’any que comença no té res de nou sobre el darrer segon de l’any que acaba, així també la vida de l’any nou és sempre la mateixa vida de l’any vell”. Per tant, aleshores, ja va quedar clar que: “Any nou, vida vella”. I tots a eixugar les penes amb àcid clorhídric d’oferta. Perquè, amics, aquell 1899 va ser com el nostre 2017: “Any terrible ha sigut aquest per a l’estat espanyol”. Com no passa el temps a la rotonda de la pell de brau-frau. Salut.

Beveu. El 1899 va ser tristíssim per a Espanya: “A les acaballes del segle ha liquidat les engrunes d’aquell colossal imperi colonial”. Adeu i amén. I lacrimogen 2017. Beveu. Potser no es veu però aquest any Espanya perd una altra colònia: Catalunya. Esmicolada. Trossejada. Humiliada. Mentida. Manipulada. Substituïda. Reprimida. Asfixiada. Empresonada. Exiliada. Colpejada. Atonyinada. Estomacada. Apallissada. Sagnada. Comença un nou segle a partir de l’1 d’octubre del 2017. Com va començar el 1899: “Lo més trist és que aquestes pèrdues de tants rics territoris no han sigut degudes a l’atzar, sinó a culpes pròpies, el centralisme i la burocràcia han dut a la desesperació, han fet impossible la vida als habitants d’aquelles terres, els han tornat separatistes contra sa voluntat, els ha entregat a enemics de sa raça per haver-los negat la mica de llibertat que demanaven per viure”. Beveu.

Si deixeu damunt la taula l’ampolla de l’ahir i l’avui veureu que Catalunya no és que tingui dret a decidir: té dret a existir. Té dret al futur. Catalunya és el darrer interrogant d’un món molt antic. I a Catalunya s’està definint el segle XXI. Què passa quan un estat no respon a les necessitats vitals dels seus ciutadans? Què passa quan un estat no reconeix sinó que ataca els seus ciutadans? Què passa amb un estat en mal estat? Un estat moribund, que fa pudor de cadàver. Detritus. És “L’Espanya que mor”, li cantaven les absoltes el 1899. Perquè “lo més trist és que dins aquest any que acaba [Espanya], ha fet fracassar tots els programes i propòsits regeneradors, demostrant que és impenitent, que son esperit és incompatible amb la llei del progrés i que fatalment camina a sa ruïna”. Beveu.

Espanya va perdre totes les colònies, tots els perfums, totes les aromes, tots els esperits, totes les matèries. Només li quedava Catalunya: l’ONG que ha donat ajuda humanitària a la ficció letal d’Espanya. La Catalunya solidària, responsable, lleial. La Catalunya de la fe ibèrica vegetariana (oxímoron perquè la pell de brau és carnívora i enganya i et devora). Però Catalunya ja avisa, aleshores, a Espanya: “Si és que pot o vol salvar-se”. Perquè no oblidis mai, Espanya, que (malgrat lleis, porres, mentides...) no existeixes i Catalunya sí que existeix: “Amb ella o sense ella [Espanya], reconstituirem nostra pàtria, reivindicarem nostres drets i portarem a Catalunya dies de glòria. Aquest any ha sigut ben trist per a l’estat espanyol; significa la quiebra de la burocràcia i de l’uniformisme, però es prepara el triomf de l’esperit català”. Sí, el segle no va canviar ni el 1900 ni el 2000: el segle ha canviat de cop el 2017. Any nou, vida nova. Bon any!