Aprenent a ser feliç com una pilota de goma

BarcelonaEl cabell de Nadal i el bigoti de cendra s’obren pas com un floc de neu, “Té un color blanc tan maco!”, diu la dona. Quan el reconeixen s’intenten aixecar. I ell diu: “Seieu, seieu”. Veu l’home de la crossa i s’apropa: “Vas amb la pota ranca, i això?” Cares. Mira. El miren. Somriure de filferro horitzontal. S’asseu a primera fila. Es manyega la cara. Aixeca el cap. Pasqual Maragall té davant el psiquiatre Luis Rojas Marcos i el periodista Antoni Bassas. Conversa a dos. Això és L’instint de la felicitat. Acte organitzat per la Fundació Pasqual Maragall. Ple de socis. Al Cercle d’Economia. Per lluitar contra l’Alzheimer. Per recordar els somriures.

Lluita contra l’Alzheimer

Va ser el 1958. Sona la música de Yungay. Quartet de rockers amb llacet a la Sevilla franquista. El de la bateria és Luis Rojas Marcos: “Aquell grup em va salvar. Jo tenia una autoestima una mica problemàtica. Amb 14 anys ho suspenia tot. Menys gimnàstica, religió i formación del espíritu nacional ”, reconeix. La primera fuita de somriures a la sala. S’acaba tot? No. “La meva mare em va dir: «Tens bona oïda, per què no aprens a tocar un instrument?» I la part negativa dels suspensos la vaig compensar amb la música i que lligava. El bateria lliga, no tant com el solista, però lliga”.

Maragall doblega la primera rialla filferro. “Ho veieu? Estic explicant la meva vida i em sento millor”. S’ha de parlar, recepta Rojas: “I si no teniu amb qui parlar, parleu al gos, al gat, a la planta... Parlar sol és molt saludable. Comprenc que tingui mala imatge”. “Sobretot pel carrer”, apunta Bassas. Socialització de la rialla. “Jo recomano parlar sol, en veu alta. I si algú us diu alguna cosa li dieu que us ho ha recomanat un amic que és psiquiatre”. Ara sí, bufet lliure de rialles.

Tu tries. Parlar és l’inici per superar una tragèdia. Capítol primer: “Hem de donar un argument a les nostres vides”, sentencia Rojas. Maragall es masega la cara. Immòbil. Seu i explica’m. Pregunta Bassas: “Quan arriba un pacient i li diu: «No sóc feliç», què li diu?” Sentim el doctor: “Abans li donava consells com «Sigues optimista», però no hi ha receptes. El que faig ara és: «Vols ser més feliç? Doncs escriu els moments del teu dia a dia que et fan sentir bé». Cada dia estic més convençut del poder dels gens”. Maragall es pitja la cara com si fos plena d’interruptors. Els gens són els piuets existencials: les qualitats dels éssers humans. Ara aprenem quins són. La resiliència: la barreja de resistència i flexibilitat. “Com una pilota de goma que es colpeja, s’adapta al cop, i torna a l’estadi anterior. Això és natural en l’ésser humà”, observa Rojas. Maragall, calma de neu. Només mou els ullets com pardals en una branca.

Som el que recordem

Som els bellugueigs d’una pilota de goma: “Som el que recordem. La memòria no és una cinta, la memòria cou el que grava i ho canvia, gairebé sempre a favor nostre. Recordem el que és positiu, i gràcies a l’oblit perdonem. Aquest és un dels reptes d’avui: internet no oblida, no perdona”, apunta Rojas. I la vida sempre dóna segones oportunitats. Maragall toca amb els dits el piano de la cara. Sona. La vida és explicar el dolor: a la família, als amics... S’ha de “validar el dolor aliè”. I és molt útil l’humor, que és molt seriós. Rojas confessa: “Un dia li dic a la meva mare: «El dia que et moris prefereixes que t’enterrem o t’incinerem?». I ella em diu: «Luis, dóna’m una sorpresa». I ens vam posar a riure”. Validació de rialles a la sala. El somriure de filferro de Maragall es doblega com una pilota de goma.