FLISTFLAST

Aprovaria els pressupostos Josep Pallach?

El 27 de març de 1968 el MIG-15 de Iuri Gagarin fa bum! a l’aire. Els russos es queden sense el seu Superman roig: el primer humà que va a l’espai exterior amb la nau Vostok. L’URSS i el comunisme comencen a caure del cel a la terra amb la mort de Gagarin: Primavera de Praga, Maig del 68... Catalunya també es debat entre Gagarin o no Gagarin.

El 1968 el Moviment Socialista de Catalunya (MSC) també fa bum. Somiatruites aspirants a ser el superpartit socialista catalanista no comunista d’un futur sense franquisme. Un tros és el del grup d’en Joan Reventós: marxistes, abraçadors del comunisme, anticapitalistes... L’altre bocí és el d’en Josep Pallach: defensors de la socialdemocràcia, sobretot del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD) i del laborisme britànic. Recordem el futur: Reventós i el PSC-Congrés + el PSC-Reagrupament post-Pallach + Federació Catalana del PSOE: PSC (1978). De moment anem a Alemanya el 1968.

Els alemanys preocupats per Espanya. Això fa tuf que la futura fi de la dictadura podria portar un règim Gagarin a la pell de brau. La Fundació Friedrich Ebert (FFE), màquina de pensar del Partit Socialdemòcrata Alemany (SPD), treballa per fomentar la creació d’un partit socialista espanyol que contraresti l’hegemonia del Partit Comunista Espanyol i, esclar, dels soviètics. Els alemanys xoquen amb el PSOE. La vella direcció a l’exili ho vol controlar tot... són russos amb pell de xai. Socialistes que volen ser comunistes. Exiliats per una dictadura que volen abraçar una altra dictadura. Rodolf Llopis, secretari general del PSOE, no es refia dels alemanys. Descarta qualsevol col·laboració. Però el 1970 convencen els espanyols perquè vagin a un seminari a prop de Bonn. Hi van: Llopis, Enrique Múgica i sis socialistes de Madrid, Euskadi, Sevilla, Astúries i Catalunya.

Arriben i Llopis alça els ulls i veu Josep Pallach. S’emprenya. Escridassa els alemanys: si Pallach continua allà, marxa. Què li passa? Els alemanys no són com els espanyols: detecten que a Catalunya hi ha un moviment socialista, l’MSC, propi. I Llopis creu que el socialisme un, gran i lliure només és el del PSOE. Exerceix de microdictador i qualifica Pallach de “ ser vomitivo ”. Creu que podent ser socialista espanyol per què nassos vols ser socialista català? Llopis viu a l’exili de la ignorància. No veu el poder de la FFE, l’SPD i el sindicat IG Metall: el futur és la socialdemocràcia i Europa no pas el marxisme i l’URSS. Pallach ho veu tot. Porta a l’exili des del 1939. Ell és el socialista que té els contactes internacionals, especialment amb l’SPD: Willy Brandt i Hans Matthöfer. Brandt des de 1969 és el canceller alemany i Matthöfer ministre. Els alemanys hi veuen clar.

Veuen que Llopis és un galeta rància roja. Aquest caràcter de cacic comunista que juga a ser socialista i demòcrata li fa perdre l’oportunitat de controlar el moviment socialista espanyol de les acaballes del franquisme. I els alemanys veuen en Pallach l’home que podria organitzar el socialisme espanyol. I l’hi ofereixen. Què contesta Pallach? Que no, que el seu país és Catalunya i que el seu interès és el socialisme català. I qui va acaba endreçant el socialisme espanyol? Felipe González.

Pallach mor ara fa 42 anys: l’11 de gener de 1977. En molts dels homenatges que li van fer, Hans Matthöfer, amic de Pallach, no es cansava d’explicar als polítics catalans de la Catalunya autonòmica recent com el figuerenc va preferir ser català i socialista a ser espanyol i socialista. Esventava als catalans: “¿Sabeu quants diners va refusar Pallach per això?”

Ara que hi ha un corrent, català, de simpatia cap al PSOE perquè els independentistes aprovin els pressupostos. Ara que torna el mètode de gas de la risa perquè hi hagi catalans que es desmaïn i el PSOE abusi d’ells com en una discoteca de matinada de la Transició. Ara que n’hi ha que ens tornen a vomitar que el PSOE és elpoli bodavant el poli dolent(PP, Cs, Vox). Ara cal recordar que una cosa és que els catalans siguem super-mega-hiper-rucs. D’acord. I l’altra és que hi hagi dinosaures (grans i joves) que ens vulguin continuar fent creure que el PSOE és la bondadosa virginal Verge Maria. Ni ho ha estat mai, ni ho és, ni ho serà. No es pot confondre el fum amb el rostit. El tema mai seran els pressupostos, els diners. El tema el sabia prou Pallach, que va dir no : “Un home no és lliure si el seu poble és esclau”.