FLISTFLAST

Aragó, independent

No teniu interès. Però m’interesseu. Inici i final d’un bestseller. Aquesta és la història de Catalunya i l’estat espanyol. Catalunya, no serveixes per a res, però jo, estat espanyol, ja em serviré de tu. Gènere: lobotomia caníbal. Al plat i al llit. La relació és viciosa, sadomasoquista, de casa de barrets de carretera comarcal amb la meitat de llums del rètol de neó fosos. Que Déu ens agafi confessats, i a ell, també. Amén.

En nom d’un déu inventat, els bisbats d’Osca i Barbastre-Montsó han aconseguit que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya hagi anul·lat la declaració del Museu de Lleida com a equipament d’interès nacional, aprovada per la Generalitat el 2016. L’estat nacional-catòlic espanyol i l’estat nacional-judicial espanyol es morregen de nou. Un petó de cine. De boda a dalt de la cadira. De felicitat endimoniada. De diversió de llançaflames nacional-barbacoa. Els interessa cremar el Museu de Lleida: els interessa flamejar les peces d’art que estan en litigi després que destruïssin el bisbat de Lleida. Aquell Hiroshima espiritual que entre 1995 i 1998 va annexionar pels collons d’un déu espanyol totes les parròquies (111) de la Franja de Ponent: 8 segles al bisbat de Lleida i 16 segles a la Tarraconense. I el que volen (al maig es va fer el judici) són les 111 obres d’art de la Franja que estan legalment, naturalment, al Museu de Lleida. Com una jihad santa van tallant caps a cops d’espasa. Decapitar “interès nacional” pot facilitar que les obres vagin a Aragó. Darrere del foc ara encès veuran com l’ombra de les obres de Sixena és allargada: perquè expliquen la veritat de la mentida. I l’estat nacional-Frankenstein espanyol només està construït amb trossos arrancats pel seu canibalisme. La veritat és que Aragó ja fa molt temps que es va vendre a Castella. Aragó ja no té identitat: està subcontractada a l’estat espanyol. Aragó fa els serveis de neteja a la senyorial i dictatorial Castella. S’han venut la veritat per pastilles de sabó que els freguin i enllustrin el parc temàtic que tenen muntat: Los jueves, milagro.

Aragó és el surrealisme real de Berlanga. És aquesta pel·lícula rodada allà. En un poble perdut, desorientat, escurat, necessiten un miracle per promocionar el seu balneari: i munten un Lourdes, un Fàtima. Vaja, que s’inventen un miracle. Agafen el ruc del poble i el disfressen de Sant Dimes. I au, l’aparició feta farsa. Mentida. Engany. Tot per tapar qui ets realment. Com les obres d’art: que demostren que Aragó i Catalunya eren una confederació d’estats. Que aquest model de solució política, social, territorial ens el vam inventar nosaltres a principis del segle XII i el vam regalar al món. Avui als pares de la criatura se’ls prohibeix la solució que ells mateixos van crear. Aragó s’ha venut per desmentir la confederació, la confederació catalano-aragonesa, els països catalans, els tres països i una nació: la veritat de la Pell de Brau feta a trossos de frau. Aragó per no tenir ja no té un déu a qui resar i per això se n’ha d’inventar un. Però la culpa és tota seva? No!

Estem amb l’escriptor Joan Sales, quan el 1937, com a oficial català, lluita en terres aragoneses. Diu: “El divorci entre Aragó i Catalunya ens ha fet molt de mal a tots dos; convertint Aragó en un annex de l’interior de la Península en comptes de ser-ho de la franja mediterrània n’ha fet un país endarrerit i pobre, tancat i rutinari, mentre a Catalunya, sense Aragó, li ha mancat aquell territori extens que ha de tenir al seu darrere tot país marítim que vulgui ser militarment viable. La involució d’Aragó és un dels enigmes més inexplicables de la nostra història; i el nostre fracàs més greu és no haver-la sabut impedir”. Ja no queda Aragó, ni el País Valencià, ni les Balears, ni la Catalunya Nord. Ara només queda espoliar, saquejar i robar a Catalunya. I també només queda que els catalans ens ho deixem fer. D’això va tot. Per això sempre els aragonesos, en el moment precís, surten a fer la feina bruta, als castellans, a la cort, a l’empresa, a Espanya. Ja no saben què fan ni qui són: com el cos d’un pollastre corrent espasmòdic amb el cap tallat. Aragonesos, agafeu un pot de Loctite i demaneu la independència. Fem una confederació. El Joc de trons, que ens vam inventar fa segles, perquè si no Castella us tirarà pel vàter i anireu de cap a l’infern de veritat. I aquí sí que no hi ha miracle possible: només merda.